Paradís

Els catàlegs de les agències de viatges són tan bonics! Realment, llueixen tant totes aquelles vistes de llocs fantàstics!
Si hem decidit marxar, quan es tracta de fer l’elecció de cap a on tirar el dubte ens assetja, inexorablement. Aquest any ens decantem cap a una platja on poder gastar fins l’últim lux de sol torrant-nos a banda i banda? o potser serà millor ni tan sols imposar-nos el desafiament d’esdevenir gambes i anar a cercar un relax rotund en una casa rural perduda?

L’oferta és variada. Consells comarcals, patronats de turisme, gremis d’hostalers i empreses de paquets turístics s’encarreguen de posar-nos les coses difícils mitjançant l’exhibició del potencial de la seva zona.
I l’exuberància és tal que només falla el pressupost per decidir que aquest estiu allargarem en un parell de mesos les vacances per satisfer la curiositat d’anar a veure més d’un racó d’aquest planeta meravellós que ens acull.

Tots ens han intentat vendre paradisos. Les platges més solitàries i d’una sorra blanquíssima (encara que les fotos fossin de l’altra part de món, com passava fa uns mesos amb la promoció de la Costa Brava); els safaris entremig dels animals més salvatges o els paratges més inhòspits; pics feréstecs i inaccessibles que assolirem amb tota comoditat; la immersió en el caldo de cultiu d’una cultura rica i plena; la ciutat més cosmopolita, amb els edificis dels arquitectes més innovadors o amb l’espectacle de la gent pintoresca (altrament i amb l’argot modern dita freaks) que poblen els seus carrers.

Qualsevol reclam és bo per mirar que els negocis associats al boom generalitzat del turisme facin caixa.
I és que en moltes contrades s’ha comès l’error d’abandonar qualsevol mètode de subsistència que no tingui a veure amb l’estadi vacacional, i quan aquest falli el daltabaix tindrà conseqüències incalculables.
Els establiments que es dediquen a l’acomodació d’hostes i a la restauració pengen del fil dels gustos dels viatgers per continuar fent parada i fonda a l’indret que els representa, però també tots aquells serveis auxiliars que s’han parat sota l’ombra del gran negoci. Des del venedor d’aquells estris inservibles i d’estètica kitsch (per no dir d’estètica antiestètica) que es treia de sobre amb el sobrenom afrancesat de souvenirs, fins a aquell que llogava vehicles o feia de guia.

Tants anys de feina intentant muntar un entorn (meitat veritat i meitat bastit a partir de la mitja-mentida del màrqueting) que raptés els favors del gran públic, i de sobte poden arribar a l’illa els imbècils de torn amb fam de sang que amb una bomba posen en entredit el prestigi que tants anys havia costat forjar…

Sense dubte estem en el dret d’intentar vendre paradisos, però hem d’ésser conscients que mentre el territori aculli la incomprensible naturalesa humana i les seves sortides irracionals qualsevol mèrit corre el perill d’esfumar-se de cop.

Ja ho deia algú, que al paradís una simple serp és suficient com per fer tornar una poma tan indigesta que la cremor d’estómac duri tota una eternitat…