Gurus

L’altre dia llegia en un diari un article sobre el patrimoni personal que havien declarat públicament els i les ministres del govern espanyol (es veu que el cas Millet ha fet veure les orelles al llop).

Enmig del ball de xifres hi havia reflexions a treure’n. La majoria, segurament, mal intencionades.
En el cas de les persones que declaraven tenir molt es té tendència a pensar: sí que s’ha enriquit…, i pels que deien tenir una renda normaleta dubtaves de si no amagarien pas patrimoni registrant-lo amb noms de familiars o bé: si no sap administrar el gran sou que té per a estalviar, com vol administrar bé un país…?

Potser sí que som dolents per naturalesa. O malpensats per així encertar-la més, qui sap…
Justament mentre llegia l’article em venia al cap aquesta malevolència intrínseca. Per mirar d’apaivagar-la, vaig provar d’arrastrar fins al pensament connotacions positives d’aquella notícia. I al final ho vaig aconseguir: és cert que el fet denotava un intent de transparència per part de l’executiu espanyol.
Però en ésser tan dolents com som els humans, aquesta funció de trobar la part bona ja va ser més forçada, dificultosa, poc natural…

Llavors, extrapolant aquest pensament al de molts altres àmbits de la vida quotidiana, em vaig adonar que és tendència. Sempre ho hem fet, però ara més que mai tenim el costum de fer una avaluació implacable i sovint desmesurada de tot allò que ocorre al nostre voltant.

Només cal veure tots els crítics (crítics professionals, que viuen estrictament d’això, em refereixo) que estan sortint en els darrers temps.
A part dels de tota la vida, centrats en àmbits que requereixen una anàlisi més o menys “tècnica”, com ara podria ser la música, el cinema o la pintura, últimament ha sorgit gent que viu de comentar el treball o simplement el comportament d’altres en escenaris que no sembla pas que ho demandin.
Simplement cal engegar el televisor per adonar-se’n. Una multitud de programes farcits de pretesos entesos que fan judicis ètics, morals i basats en pura suposició sobre tot tipus de coses. Des de la política o la moda fins a aquells que opinen sobre com actua el famoset de torn, el concursant tancat en una casa o les víctimes i agressors d’un succés que hagi sortit a la llum, per molt tràgic que sigui (ans el contrari, com més tràgic, millor).

Com si els altres no tinguéssim criteri o la nostra moral no fos tan bona com la seva, ens regalen classes magistrals. Opinions a tort i a dret, acompanyades d’una societat que entronitza aquests personatges; possiblement perquè a tots plegats ja ens va bé no pensar gaire i que algú altre doni per nosaltres una opinió global d’allò que passa…

El problema de tants gurus, però, és que se’ns atrofiï la capacitat pensant.
Quan de tant en tant sorgeix a la veu pública un dilema ètic, ja quasi bé ni meditem sobre l’assumpte, simplement ens posicionem en un cantó o en l’altre, en el blanc o en el negre, en el sí o en el no…
La nostra moral es limita a estar representats mitjançant un color o l’altre en el gràfic de les enquestes que els medis de comunicació publicaran en el diari de demà sobre l’assumpte concret.
Que fàcil i, alhora, que trist…