En teoria

El paper és un element modelable, acollidor, que encabeix sense posar-hi traves totes les frases, totes les insinuacions i totes les idees que un bolígraf pugui llaurar en la seva superfície.
D’aquesta manera, converteix l’aspecte teòric de tot plegat en quelcom senzill, a l’abast de qualsevol amb un mínim d’imaginació o d’una certa capacitat de planificació. El difícil, però, és la transició entre el postulat planejat i el món material.
L’empirisme serà allò que aprovarà un projecte definitivament; el peatge que es cobrarà, això no obstant, serà que aquesta possibilitat sigui immiscible amb el fluid que constitueix la realitat de les coses.

Aquesta incapacitat de posar-se en pràctica és només un dels dos perills que té allò plasmat únicament de forma teòrica. L’altre, és que es gastin inútilment riuades de tinta i de recursos per descriure hipotèticament ens abstractes dels quals no en pot sorgir res de profit, ja sigui perquè el procés s’ha fet anteriorment o perquè no és més que un exercici ideològic completament coix.

Precisament aquesta reflexió m’ha vingut al cap en llegir alguns detalls sobre el Pla d’Economia Sostenible aprovat darrerament pel Consell de Ministres espanyol.

Bàsicament, en aquest avantprojecte s’intenta donar resposta a tres àmbits diferents de la sostenibilitat: l’econòmic, el social i el referent al medi ambient.
No es pot dir que la idea ni que la intenció no siguin pas bones. Ara bé, eren necessàries? I, suposant que ho fossin, aquest moment de precarietat és el més oportú per anar a cercar un “plus”? No valia potser més centrar-se en millorar el que falla que en crear nous elements reguladors?

En temps com els actuals potser seria més profitós governar que legislar. Sobretot si tenim en compte que en aquesta nova llei no hi ha res de diferent respecte el que fins ara les corporacions amb un mínim de responsabilitat social i bona gestió empresarial ja tenien al cap en actuar.

En la dimensió econòmica el text nounat aposta per una bona regulació econòmica, sense recolzar aquesta intenció en objectius concrets i sense senyalar indicadors pràctics que mesurin si estem o no en el bon camí. A més, les pedres que apareixen en el trajecte s’esquiven matusserament; com quan es parla de fomentar el lloguer amb incentius fiscals, mentre que el que la població demanda per llogar amb confiança els seus habitatges són solucions a les mancances legislatives i judicials actuals, no pas caramels.
En la dimensió social se’ns diu que s’ha d’avançar cap a l’edèn perdut que constitueixen l’educació, el coneixement, la recerca i la innovació. Si això és així, que ha estat fent tota aquesta legislatura el ministeri de Ciència i Innovació? Esperant de braços plegats una llei que els donés cobertura? I què perseguien les reformes educatives i tots els debats estèrils sobre el tema que diàriament ens fan empassar sense atorgar veu ni vot a professors, pares ni alumnes?
I, per últim, en l’apartat ambiental s’advoca per un ús responsable dels recursos ambientals. I que sorgeixi una llei que digui això quan a Espanya hi ha milers d’institucions que fa anys que segueixen voluntàriament la norma mediambiental ISO 14001, milers d’empreses més que estan adherides al reglament europeu d’ecogestió i ecoauditoria EMAS (EcoManagement and Audit Scheme) i hi ha una cobertura legislativa tant nacional com autonòmica tan profusa com l’aconseguida és com una broma que ens du a plantejar-nos qui és el músic que no segueix el ritme de l’orquestra...

Sovint es confon quantitat amb qualitat. Tot i que aquestes dues paraules no són antònimes, si no es té un sistema molt optimitzat costa compatibilitzar-les.
I a Espanya és des de fa molts anys norma disposar quantitat d’estímuls, múltiples informacions, crits i quilos de promeses que distreguin l’atenció de les coses realment importants.
La incompetència opta per ocultar-ho tot. Fins i tot qualsevol indici de qualitat; no sigui cas que ens donés per posar-nos a comparar...