Mitjà de desplaçament

La setmana passada, un Parèntesi com aquest, intitulat L’enigma de la bondat, tractava d’allò que segella la mort.
I és que la mort no dóna solament per liquidada la vida, sinó que posa una rúbrica final a la biografia d’hom. Allò que hem fet durant el trajecte quedarà com a recordatori del nostre pas si la petjada ha estat ferma.
Vicenç Ferrer n’era en aquell article (i tant de bo en sigui en aquesta realitat) l’exemple perfecte.

Però a la setmana següent, com una contraposició bastida pel destí juganer, dues morts més semblen voler mostrar-nos que al llarg de l’existència ens hi podem desplaçar de molt diverses maneres, amb mitjans i actituds ben diferents.

La primera d’aquestes defuncions és a bastament coneguda: en Michael Jackson ens ha abandonat. I en el seu cas la valoració del que ens deixa se’m provoca altament complicada, ja que costa trobar-hi la persona darrere de tantes capes de maquillatge (i de desmaquillatge de bisturí).
Ell va voler ser un personatge, per allò bo i per allò dolent. Va caricaturitzar-se tant que, ara que no hi és però ens resta la seva música, l’home no es troba a faltar tant; com si esperéssim que en qualsevol moment pogués sorgir el dibuixant que el tornés a pintar com un dibuix animat més, de nou a primera plana.

La segona mort, completament anònima si no fos pel modest espai que els diaris li han atorgat per satisfer la quota recomanada d’esperpent, és la d’un ciutadà alemany que el dia 25 de juny va morir en un prostíbul d’Agullana.
A la notícia hi deia que el consolat havia iniciat les gestions per a repatriar el cadàver i comunicar la mort als seus familiars.
Imaginin-se: comunicar la mort als seus familiars!
Definitivament, no devia ser gaire fàcil… (–Bon dia, el seu marit/pare/germà morí en un prostíbul català)… No gens fàcil…

Això fa patent un notable inconvenient: pot una acció emmascarar (o, pel contrari, maquillar) tota una vida?

Per posar-los en situació, permeti’m que els confessi que una de les fotografies que trobo que millor reflecteix la Tristesa és la d’un home amb el cotxe aturat al voral d’una carretera preguntant preu a una prostituta. I si a aquesta imatge la segueix la que s’imagina una dona i nens esperant-lo a casa, confiats i enganyats, la cosa ja s’assembla molt a una completa desolació.
Dit això, suposem que aquest bon senyor no acostumava a fer aquestes coses i que només el mal consell d’un amic combinat amb l’amenaça d’una copa de més l’havien dut a aquest cul-de-sac. Amb la mala sort que aquell dia el compte enrere arribava al zero, a la minoria d’edat, i feia el seu pecat tan i tan evident.

No, no som res (o ben poca cosa). I de la mateixa manera que un sol pas en fals ens pot arruïnar la vida, veiem que també ens pot arruïnar la mort.

Per tant, tornant al fil argumental del darrer Parèntesi, veiem altre cop que hi ha un mèrit enorme en haver sabut arrenglerar l’existència d’acord als preceptes que s’hagin desitjat. Ja s’hagi optat pel model filantròpic, pel malintencionat premeditat, pel benintencionat que errà, pel de la persona oculta darrere del personatge o per qualsevol altre.
Però també s’ha de reconèixer la virtut d’aquell que algun cop ha fallat (la infal·libilitat s’ha de pressuposar totalment inviable) i ha sabut dissimular l’error o bé tots els mèrits posteriors li han servit per anul·lar el greuge.