Orfes de líders

Aquests dies s’està commemorant el cinquantè aniversari de la mort del president nord-americà John Fitzgerald Kennedy.

Als voltants de la plaça Dealey de Dallas, lloc on tingué lloc l’assassinat el 22 de novembre de 1963, es va organitzar una multitudinària cerimònia oficial per recordar un fet d’una transcendència colossal; sobretot pels americans, però també per a la resta de món.

És cert que continuen existint punts de vista contradictoris sobre l’afer. Molts defensors de teories de la conspiració estenen encara la seva visió que la versió oficial és falsa, i que Lee Harvey Oswald no actuà sol en disparar els tres trets des de la sisena planta d’un magatzem de llibres escolars.

Tanmateix, si una cosa tenen els americans (a vegades per bé i altres, com a punt negatiu) és que per molt que els seus punts de vista estiguin a les antípodes, quan convé saben anar a una i unir-se per un profit comú. Això és el que ha passat amb la figura del trenta-cinquè president dels United States, que avui desperta un crit quasi magnànim de respecte i admiració.

Per què s’ha fet tan forta la figura d’en Kennedy, i ha aguantat el pas del temps com a icona?

Doncs segurament perquè fou un dels primers que provà de canviar les coses, de modernitzar una mica la imatge dels polítics. Com una d’aquelles alenades d’aire fresc que no tenim la seguretat que portaran bonança, però com a mínim refresquen l’ambient.

Valgui com a exemple el debat electoral que protagonitzaren Kennedy i Richard Nixon el 26 de setembre de 1960: aquell dia, el públic que havia escoltat l’enfrontament per ràdio donaren com a guanyador a Nixon, mentre que els que l’havien presenciat per televisió atorgaven majoritàriament la confiança a JFK.

El motiu és que mentre Nixon s’havia negat a què el maquillessin, mirava constantment el rellotge i s’havia vestit amb una americana gris (cosa que en un format en blanc i negre el feien passar desapercebut), Kennedy vestia fosc, mirava a càmera i fins i tot havia anat a prendre el sol el matí del debat per tenir una imatge més saludable.

Per tant, els televidents no van tenir cap dubte a l’hora d’escollir en major proporció al candidat d’aspecte atractiu i saludable.

Aquest episodi es considera l’inici del màrqueting polític, una de les modernitzacions que aportà el marit de Jackie Kennedy.

És cert que això per sí sol ja explica un daltabaix a la seva època. El canvi que havia representat de formes i estil bé s’ho valia. Però com és que ha transcendit el temps i encara avui roman com a símbol?

Segurament perquè n’anem mancats. Veiem els polítics que tenim avui en dia i enyorem algú que sobresurti de la mediocritat predominant.

Per exemple, amb en Barack Obama passà quelcom semblant. Quan sorgí fou la representació d’una agraïda esperança. La diferència amb en Kennedy és que l’obra de govern ha acabat fagocitant aquella imatge idíl·lica, mentre que en JFK no tingué temps de pifiar-la gaire i per això el seu carisma es manté intacte.

La moralitat del conte? Doncs que potser hem de fer cas a allò que deia Mark Twain: “La intel·ligència humana és tan fantàstica que dura des del naixement de la persona fins que aquesta s’aixeca a pronunciar un discurs”.