Graons perduts

Encara tocats per la catàstrofe de Filipines (hi ha algunes coses a les quals no ens podem, ni volem, acostumar mai), tot just no ha fet res més que començar l’organització de l’ajuda humanitària que ha de contribuir a fer una mica més estreta la ferida per on s’escola aquella violenta sagnia.

El Haiyan ha arrasat amb tot el que ha trobat al seu pas. I el mateix home que ha estat incapaç d’aturar l’embranzida cruel de la naturalesa, ara es troba igualment sense poder per mirar de coordinar-se entre ells i fer un xic més sostenible la situació. I això que en aquest darrer cas sí que hauria de poder-hi tenir veu...

Però ja se sap que els entrebancs són arreu i apareixen sota les formes més inversemblants. És normal que plorem quelcom que escapa del nostre abast; això no obstant, no hauria d’ésser-ho tant que les llàgrimes s’hagin de vessar per culpa del nostre mal cap, de la nostra inoperància per resoldre trencaclosques que solament reclamen una mica de sentit comú.

Tanmateix, és un fet constatable que l’ajuda humanitària no està arribant per igual a la població. Algunes zones, com per exemple Leyte, queden al marge del repartiment estandarditzat i efectiu.

I és que hi ha problemes logístics (poca disponibilitat de benzina per transportar els paquets, escassa mà d’obra...), endarreriments causats pels efectes devastadors del tifó (runa arreu, camins tallats i, sobretot, una munió de cadàvers encara amuntegats pels carrers) i, per acabar-ho d’embolicar, la mà fosca de grups de lladres i sacsejadors que es volen apropiar o fer negoci a costa de la supervivència dels seus veïns.

Tampoc ens hi acostumarem mai. Gent que s’aprofita de les desgràcies alienes per treure’n un profit propi o, si més no, ajudar a entrebancar-los per l’únic rèdit d’una minsa dosi de protagonisme.

No cal anar a cercar les grans desgràcies per identificar-los. Els trobarem també quotidianament en les petites confusions, les picabaralles, els drames personals sòlids o potser gasosos...

Són éssers que aprofiten qualsevol esquerda per inocular-hi confusió, temor, incertesa o dubte. Verí dins de la ferida per generar caos, alteració, inèrcia accelerada i acomplexant...

I els tipus són ben dispars: des del cas radical del pervers que ataca directament la presa ferida perquè té majors possibilitats d’èxit en el seu objectiu de treure’n benefici; fins al menys danyí (però igualment roí) aprofitat que s’oculta en la boira dels interrogants per, amb nocturnitat i traïdoria, aprofitar-se’n i, després, encara justificar-se en una pretesa innocuïtat.

Menció apart mereix el cas d’aquells que provoquen el desajust, el mal de l’altre, en base a males arts o mitjançant tercers. Per exemple, afeblint amb rumors, amb xiuxiuejos malintencionats, a través de mentides perverses que s’autodestruiran després de l’ús...

Segurament l’error és que no tallem d’arrel les petites maldats que s’autodenominen “innocents”. Fins i tot aplaudim qui les realitza atorgant-li adjectius positius com “viu” o per l’estil. Tant fa com sigui el camí, si arribem a l’objectiu...

I entrem a l’espiral viciosa de la comoditat fins a trobar-nos practicant com si no res actes que esbalaeixen la consciència amb una ceguesa transitòria.

Llavors arriben grans necessitats i no entenem com pot ser que l’espècie humana no aconsegueixi respondre com a tal.

I enyorem tots i cadascun dels graons perduts.