Por i oblit

L’anul·lació per part del Tribunal d’Estrasburg de l’anomenada “doctrina Parot” està aixecant una pols seca i irritant que ha provocat que des de diversos estaments de la societat s’hagi posat el crit al cel.

I no es tracta simplement d’un debat passatger d’aquells que amb la mateixa facilitat que han aixecat el vol es perden a l’horitzó per no saber-se’n mai més res.

Aquest cop no parlem de la tinta d’uns titulars sobre un paper que ho aguanta tot. Avui estem referint-nos a persones i al seu sentir, posats a prova per dos sentiments clarament identificables i preponderants: por i oblit.

El primer, l’eina d’autoprotecció més potent que té l’ésser humà, no requereix gaires presentacions. Qualsevol de nosaltres ha patit les conseqüències (i segurament també els favors) de la por; si no diàriament, de tant en tant.

Per això en saber-se que sortiran de la garjola gairebé alhora un bon grapat d’individus que han comès salvatjades terribles, ha saltat l’alerta. Què pot passar quan barregem dos conceptes tan obligadament antagònics en un escenari just com llibertat i un comportament antisocial extrem (per dir-ho amb un d’aquells eufemismes cursis que les maneres políticament correctes dicten)?

Hi ha una desconfiança bastant generalitzada cap a tot el que s’entén com sistema judicial i penal, avui en dia.

En primer lloc, estem massa escarmentats per culpa d’haver presenciat la impunitat de la que disposen uns quants a l’hora d’escapolir-se de la crida del càstig.

I, a més, també hem constatat molts cops a base de reincidències que la presó no apaivaga la malícia o les males arts d’uns altres.

Aquests motius fan que veiem amb temor la sortida a l’altre cantó de les reixes (metàl·liques, s’entén; ja que de les altres n’hi ha a tot arreu) de mans que un dia van prendre el dret d’existir a vides que havien comès només l’error de creuar-se amb aquests aprenents d’apocalíptiques ensenyances.

Pel que fa al segon sentiment que hem esmentat a dalt, l’oblit, és, si cap, encara més complex.

Els humans coneixem, per desgràcia i per sort (fins i tot les pedres són necessàries per apreciar allò que ens pot fer caure), com costa expulsar de la memòria l’ombra palpitant i constant de quelcom que ens fa mal o, el que és encara pitjor, la presència colpidora d’una absència.

Certes coses llauren un solc profundíssim a l’interior del nostre cervell, i la reparació esdevé un projecte ambiciós. Requereix tenacitat i, principalment, arrecerar-nos a la consciència que cal cercar un llençol que tapi allò que ens cou, ja que eliminar-ho totalment pot ésser una empresa quasi bé impossible.

A més, aquest oblit inclourà, en el cas dels que foren víctimes dels presos deixats ara anar, l’enllaç directe i ensordidor a un altre sentiment: el de venjança.

Com es deuen sentir la gent d’Alcàsser al comprovar com el segrestador, violador i assassí confés i sentenciat de tres noies d’aquesta localitat (que fins i tot és conegut amb nom i cognoms i rep tractament de personatge mediàtic) és al carrer? O les víctimes dels terroristes d’ETA alliberats? I tantes altres víctimes de malfactors més anònims?

Doncs, segurament, en primer lloc experimentaran el terror, per després transitar cap a la ràbia i finalitzar en la set de venjança.

Evidentment això no significa que sentin l’ànsia d’anar a buscar els alliberats per fer-los el que ells haurien fet, però sí que probablement els pujarà una coïssor neguitosa per l’espinada i es preguntaran si són males persones per odiar o bé són senzillament gent decent que vol fer prevaldre la noció de justícia.

Necessitaran quelcom que els expliqui per què desitgen tan emfàticament que aquell algú continuï a la presó pagant per allò que un dia va fer.

Mentrestant el món, tal i com fa amb tantes altres necessitats, els continuarà girant la cara. Els polítics s’espolsaran les responsabilitats d’un sistema penal molt millorable amb l’excusa que els van tombar des d’Europa el pedaç que havien posat sobre la seva incapacitat de fer les coses bé i, per a la resta, d’aquí no res serà Nadal i tot anirà una mica millor.

Tanmateix, algunes persones sols podran confiar en una por que mai els abandona i un oblit inesborrable que és el culte diari a la pervivència del sentit de dretura.