Valors enterrats

Aquesta setmana el món sencer ha lamentat la mort de Nelson Mandela.

El passat dia cinc ens deixà l’home que esdevingué un símbol per la seva lluita contra el sistema polític de l’apartheid, i que fou elegit president de la República de Sud-Àfrica en les primeres eleccions no racials del país.

A Madiba, com se l’anomenava en referència al nom del seu clan, se li reconegueren en vida molts dels mèrits que dugué a la pràctica, afortunadament. Principalment en referència a la seva lluita aferrissada pels drets humans, a favor de la igualtat racial i contra la sida.

Tanmateix, això que no s’hauria de considerar notícia, en realitat ho és. I és que massa vegades hem presenciat com no es fa justícia a alguns personatges. Com a mínim fins que no es moren; i llavors, correm-hi tots.

Què es allò que fa que ens fixem en certes dones i homes?

Certament, no podem dir que sigui pel seu ofici (en tots els àmbits podem trobar professionals increïblement fantàstics i d’altres totalment roïns), pel seu carisma o la seva imatge personal (això només ens distreu en el primer cop de vista, o bé són els decimals que ens fan decantar per l’aprovat o el suspès); i ni tan sols per la integritat de la seva obra (a aquestes alçades ja sabem que la perfecció pura no existeix, i de qualsevol persona pública l’hemeroteca en detectarà algun error delator de la seva fal·libilitat).

Quina deu ésser, doncs, l’atracció magnetitzada que fa que ens girem cap a la llum de certs individus?

Segurament petits detalls. No pas la totalitat del comportament o de la composició que deixen com a llegat.

I per arrodonir encara més aquesta definició, m’atreviria a dir que el crit portentós no prové de la persona a la qual fem subjecte; sinó senzillament i plana dels valors que representa, dels valors que un dia promogué.

Això no obstant, alguns cops els humans som tan desconcertants que avui afalaguem apassionadament els mèrits d’hom, i demà trairem amb la mateixa energia els ideals que d’aquest havíem alabat.

Ara mateix es pot exemplificar idealment aquest fet. I és que avui les coincidències a l’hora de descriure les fortaleses del senyor Mandela són gairebé totals.

Els comentaris versen unànimement sobre les virtuts d’aquest home per unir un país en unes condicions duríssimes. No només polítiques, sinó especialment socials. I és que ho va haver de fer amb la força necessària per apedaçar un dels sismes més salvatges que existeixen, el de la irracionalitat de la ràbia racista.

I no només això, sinó que ho va saber fer exhibint el perdó i pregonant el protagonisme innegociable de les persones per davant de qualsevol altre condicionant.

Tanmateix, no aconseguim d’una vegada per totes aprendre de la història i de les ensenyances dels que han marcat unes passes que hem jutjat com el camí correcte.

Per molt que hi hagi hagut un Mandela o un Luther King, el racisme roman ben viu.

I així amb tantes i tantes altres coses...

No fem un intent decidit d’insuflar-nos dels valors de les persones conegudes (públicament o a nivell personal) de les que reconeixem la virtut.

Tractem aquelles dones o aquells homes que ens podrien fer de model talment com si es tractés d’un quadre que pengem, admirem i venerem.

Tot i que segurament el més efectiu i que ens seria més útil seria emprar-los com a aquell manual d’instruccions, sempre a mà, on acudir en cas de dubte o en cas que aparegués un d’aquells gestos tan humans en què defalleixen les forces de la integritat d’aquesta pobra i dèbil ànima.