La memòria del cor

Ja estem a la frontera del canvi d’any i, conseqüentment, com cada cop que això passa, arribaran els balanços sobre allò que ens ha passat i allò que hem fet durant els últims dotze mesos.

I per a alguns el procés s’aturarà aquí, mentre que per a altres continuarà fins a esprémer tant els fets positius com els negatius i arribar a concretar per als més significatius accions de millora o de reforç.

Són temps difícils, i per tant el repàs del 2013 es farà molt dur per a pràcticament tothom. Alguns perquè estaran vivint en primera persona la gana, l’absència d’un sostre digne, la contemplació d’uns fills amb el costum adquirit de mirar de reüll tot allò que els manca...; i els altres perquè la simple visió de les penúries alienes ja constitueix suficient motiu com per sentir un pes maquiavèl·lic i pervers a l’esperit.

La nit del trenta-ú de desembre desorientarem la llàstima i aquesta profunda tristesa amb el dringar de les copes de cava, les campanades, àpats més o menys extraordinaris en bona companyia i, sobretot, l’esperança que el canvi de xifra esborri el mal fat i comencin a arribar en tropell les bones noves. Restarà en algun racó del cervell, això no obstant, l’exasperant remor de fons del remordiment per tanta injustícia i una solució perennement escàpola.

Tanmateix, cal que ens rebel·lem. Que, a pesar de l’ambient sòrdidament dens que es fa valdre, no serveix de res mantenir el llast d’allò que no admet solució. Serà més fàcil nedar fins la pròxima riba si ens desprenem de tots els impediments que no siguin l’inevitable sortejar de les corrents actuals.

Per aquest motiu hem de fer un esforç per netejar la tendència (molt humana, d’altra banda) de pensar en negatiu; i pintar d’un cop per tots amb coloraines aquest traspàs.

Això es pot aconseguir si canviem lleugerament l’òptica del balanç que, voluntàriament o involuntària, fem quan arriben aquestes dates.

Fa uns anys, en un article els parlava del bé que pot anar emprar una eina anomenada DAFO, que té el seu origen en el terreny empresarial però es pot aplicar perfectament al personal.

A grans trets, aquest DAFO consisteix a plantejar una matriu en què es vagin completant quatre espais: debilitats (punts febles que limiten la nostra capacitat de desenvolupament), fortaleses (capacitats, virtuts o recursos que posseïm i que hem d’aprofitar per explotar noves possibilitats), amenaces (forces de l’entorn que poden minvar el desenvolupament de les estratègies planejades) i oportunitats (coses que poden suposar un avantatge competitiu o una oportunitat de millora).

Per resumir-ho, debilitats i fortaleses fan referència a propietats de l’individu (formació, seguretat laboral i social, estalvis, característiques de personalitat, relacions amb els altres, ...), mentre que amenaces i oportunitats seran factors externs (competència, conjuntura, situació social o econòmica, ...).

Doncs el meu consell per aquest final d’any és que deixem de banda les amenaces (prou que s’encarreguen de repetir-les per nosaltres!), i potser fins i tot també les oportunitats, ja que el panorama és tan canviant que resulta difícil fer pronòstics. És a dir, tot allò que no depèn directament de nosaltres.

Centrem-nos en les debilitats (què podem fer per créixer com a persones) i, sobretot, en les fortaleses de les quals ja disposem.

I és que sovint aquestes últimes, que haurien d’ésser les més fàcils de tractar, són deixades sistemàticament de banda i perdem per tant la possibilitat de potenciar virtuts.

No creiem prou en nosaltres (no és una qüestió d’autoestima, sinó d’educació emocional) i en tot el que tenim per oferir. Potser és per això que tendim també a menysprear allò que el món ens ofereix a nosaltres.

Per això els proposo que comencin el compte enrere per acomiadar el 2013 fent una llista de dotze coses bones que els hagin passat durant el regnat en el calendari d’aquesta xifra (que poden haver arribat per la influència de l’atzar o perquè vostès les van saber convèncer).

Hi són. Per molt malament que hagi anat, segur que hi són.

El pensador xinès Laozi ja deia que “l’agraïment és la memòria del cor”. I avui, més que mai, els cors de la vida i els nostres propis en requereixen tones i tones.

Feliç 20catorze!