Com qui no vol la cosa ja som 23 de desembre i, de nou, ja estem a les
portes de les festes de Nadal.
A alguns els agraden enormement aquestes dates i gaudeixen amb delit de
tota aquella il·lusió que es respira durant unes jornades certament
particulars, inequívoques, ben singulars...
D’altres, però, queden saturats de les seves característiques; i això
es pot deure a diverses raons: perquè la càrrega emocional inherent al Nadal
topa amb el seu estat personal actual, perquè consideren que hi ha un
consumisme excessiu, a causa que perceben una falsa bonhomia en la
transformació que algunes persones o desitjos practiquen durant el mes de
desembre...
El que no es pot negar és que tenim per endavant un conjunt de dies
arrelats i consolidats com un dels costums a nivell festiu (segurament el màxim
exponent) més potents i globals dins de la nostra civilització.
Qui vulgui hi trobarà la component religiosa, però qui la obviï encara
hi donarà sentit amb festa, àpats, canvis de xifra, regals, retrobaments,
balanços, etc.
Aquest cercle va tenir ahir una prèvia amb el torn de la
tradicional loteria (tot i que aquest any en tindrem una de nova).
Vam reviure les imatges típiques d’alegria dels que
n’havien arreplegat un pessic i la conformació (normalment expressada amb el
lacònic “mentre tinguem salut...”) d’aquells que havien vist volar, com a mínim
fins l’any vinent, la possibilitat de poder fer una volta al món, comprar per
fi el cotxe esportiu o poder llençar el despertador al rebuig més profund.
Tanmateix, quan es demanen les primeres valoracions a aquells que han
tret premis econòmics importants ningú declara la seva intenció d’adquirir
alguns dels capricis comentats anteriorment, sinó que parlen de “tapar forats”
o d’ajudar familiars, amics o coneguts en situacions complicades.
Potser és veritat; o potser simplement es deu a l’afectació produïda
per l’esperit nadalenc, que bloqueja els egoismes i qualsevol personalisme (o
com a mínim la seva expressió).
Personalment, tot i que sóc un entusiasta del Nadal, el que d’aquest no
m’agrada és precisament aquest dualisme que es produeix. I, sobretot, que no
saps exactament quina de les dues parts és la de debò.
Costa discernir si aquests dies semblem millors persones perquè el
temps és propici, s’alenteix el missatge i tots cerquem el que l’Altre té a
oferir-nos amb la predisposició més afable. O, al contrari, perquè adoptem un
paper forçat a conseqüència que els convencionalismes socials marquen que a
partir de Santa Llúcia cal mostrar-nos com individus més íntegres. Millors.
Això no obstant, procuraré deixar-me omplir fins a vessar per la màgia de
les Festes i enviar tant a les altres persones com a mi mateix una felicitació
molt especial: el convenciment que podem fer perenne aquest estat de gràcia que
encetarem aquests dies, l’acostament sincer als demés a través de la simple
sintonització interna que haurem realitzat.
Després de la treva ens esperen molts reptes i noves emocions. Però
tant de bo que ens deixem posada l’amplificació sentimental del Nadal tota la
resta d’any.
Que el bo serà més bo i el pitjor... del pitjor potser el sedàs de les
prioritats ens indicarà que no n’hi havia pas per tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada