Maneres de fer

La gent està cansada de moltes coses. I com a mostra d’aquest descontentament alça la veu contra allò que durant molts anys s’ha percebut com a identificatiu de poder o d’influència.

Per això darrerament se la carreguen polítics, grans empresaris, banquers, etc., destinats a ésser diana de crítiques més o menys justificades i a haver d’aguantar impertorbables en la seva posició d’estendard d’aquells que no estan al mateix nivell que el poble pla que som la majoria.

La gent està cansada de moltes coses. De massa coses. I ja que a vegades es queda amb les ganes de fer-ho pagar a qui li correspondria, sovint generalitzem, cosa que pot provocar que ho acabin compensant justos per pecadors.

Com que els empresaris que juguen amb la conjectura per esbandir treballadors, els prevaricadors, els banquers sense remordiments o els corruptes declarats normalment queden fora de l’abast de la majoria, qui ens queda més a mà són els polítics. Com a mínim ells cada quatre anys es posen a tret per poder donar-los cop de porta, si s’han portat malament (ara que una altra cosa és que després del càrrec electe no aconsegueixen un altre lloc a dit pels favors prestats..., però això ja són figues d’un altre paner).

Per tant, si ens trobem en una situació que un prototipus concret de personatge ens ha fallat i les agrupacions tradicionals tampoc estan al nivell de l’expectativa que hi havíem dipositat, tendirem a cercar alternatives ben diferents.

Això pot explicar l’eclosió a Europa de polítics atípics.

Com a exemple, aquesta setmana a Itàlia hi ha hagut eleccions. I a part dels resultats decebedors que han tingut de cara a la governabilitat del país transalpí, val la pena ressaltar dos homes com a mínim peculiars que hi han confluït. Per un cantó, en Berlusconi, amb els seus mètodes particularment directes i populistes, i els seus tics misògins d’altra època; i per l’altre, en Beppe Grillo i la seva anti-activitat basada en l’oposició sistemàtica a tot, incloent-hi qualsevol mena de programa.

La població demanda canvis, i què més radical que portar a l’escena models que surtin força de l’estereotipus habitual, per mirar que en comptes d’explicar-nos contínuament un drama en sorgeixi una mica de llum?

Malauradament, la política no és un circ (encara que a vegades és pitjor). La varietat de l’espectacle no sempre serà sinònim d’aplaudiments. I encara que estiguem farts de domadors de cara agre que volen lligar-nos curt, quan arribin els clowns no necessàriament millorarà la cosa.

Tot i que és cert que aquesta diferenciació encara pot anar per carrerons més compromesos i venir sota formes d’allargada ombra. Molt de compte amb les formacions radicals (tant d’extrema dreta com de comunismes embogits) que estan creixent a massa llocs d’Europa!

A casa nostra també tendim a cercar formes diferents de fer les coses. Ja fa uns anys que crits unànimes parlen d’aquesta necessitat de renovació vital com l’oxigen.

Amb aquesta premissa s’han anat fent grans formacions com ara les Candidatures d’Unitat Popular (CUP), representants d’un allunyament respecte la identitat mitjana del polític català.

I ara resulta que el cas del control de les propietats adquirides per la família de l’alcalde de Valls ha barrejat aquest partit amb l’agència de detectius Método 3, que l’actualitat i els espionatges han situat gairebé com el nexe d’unió de les formacions polítiques majoritàries.

Encara que no sigui pels mateixos motius, suposo que des de la CUP no poden imaginar-se pitjor descrèdit per a ells que aparèixer a la mateixa fotografia que Convergència, PSC i PP...