Commemoració

Aquest proppassat dilluns dia 11 s’anunciaven dues commemoracions importants: per una banda, el segon aniversari de la catàstrofe de Fukushima, amb un terratrèmol que propagà la desgràcia en forma d’uns posteriors tsunami i accident nuclear; i per l’altre cantó, que feia exactament nou anys del sagnant atemptat de l’estació madrilenya d’Atocha.

Apart de captar-me l’atenció la macabra ombra, allargadíssima, de la xifra 11, no pot deixar de sorprendre’m l’estranya fixació que tenim per les efemèrides.

Tendim a collir xifres i mesos per al nostre cistell, organitzant-los segons allò que un jorn amb el mateix nom de pila havia succeït. Anem bastint un calendari alternatiu on no és important el que passa, sinó els esdeveniments que un dia foren.

I recopilem dates col·lectives de fets que han marcat la història d’una zona, un país, un continent o fins i tot el planeta sencer; però també col·leccionem events personals i intransferibles. L’aniversari de noces, la primavera en què dos adolescents van començar a sortir, la mort d’un familiar, ambdós nombres que entrellaçaven aquella matinada en què sortí el sol... Mil motius per resguardar en el pedestal de la ment instants destacats.

Quin deu ser el motiu final d’aquesta obsessió? Per què venerem les ordenacions de xifres que organitzem a l’agenda?

Evidentment, en primer lloc, perquè han esdevingut l’embolcall dels records que d’altra manera vagarien inconnexes pels indrets de la memòria. Vinculem un moment dolç que es quedà enrere, aïllat en el passat, a quelcom que tenim la certesa que es tornarà a repetir, periòdicament, en el present. Ancorar la preuada relíquia del temps a un impuls que sabem que ens despertarà de la letargia cada tres-cents seixanta-cinc dies és una bona medecina contra l’oblit.

Sempre en la justa mesura. I és que hi ha cops que aquest retorn al passat pot ésser una escapatòria massa senzilla per a un present gris. I quedar-nos presos en els llimbs endormiscats d’un fado i massa saudade.

Encara que tots necessitem de tant en tant un mirall una mica mentider que reflecteixi allò que fou perfecte. Què millor, doncs, que projectar-hi els minuts seleccionats. A veure si el temps actual en pren model i s’acaben generalitzant!

Per als casos contraris, en els quals el que es commemora és quelcom funest, val la pena tenir igualment ben fresc en el cervell l’episodi per no repetir errors del passat.

Aquest ha de ser justament el valor de la Història: cal que esdevingui plànol de pedres i de penya-segats traïdors. Més val que ells gravin la seva presència que no pas nosaltres amb blaus i el rastre de caigudes.

També és possible que, estant com estem en un món en el qual moltes coses avancen massa ràpid i tenen una data de caducitat prefixada, donem major valor a aquells esdeveniments que han superat la prova de l’oblit i romanen marcats amb foc a la pell del temps.

Els esdeveniments transcorren cada cop de forma menys selectiva: a allò que no és del tot fugaç, la terra se n’empassa les arrels al vol per gairebé perpetuar-ho.