Foto de perfil

Fa exactament dues setmanes ja vaig parlar en aquest mateix espai del pontífex de l’Església Catòlica que en aquells moments encara havia d’arribar. I ara que ja ha estat nomenat, es poden extreure les primeres conclusions del Papa Francesc; no encara pel que fa a l’obra, sinó en referència a la imatge del personatge.

M’atreviria a dir que per unanimitat la primera impressió ha estat favorable. Tot sembla indicar que el tarannà de la persona alçada pel darrer conclave suposa una alenada d’aire fresc per a un estament tan poc procliu als canvis com és el Vaticà.

Tothom parla bé (que ja és molt) de l’estil directe d’en Jorge Mario Bergoglio. Fets perfectament corrents i naturals com pagar el compte d’una habitació, acostar-se a la població o demanar que la gent li desitgi sort han estat apreciats com a virtuts.

Si bé és cert que aquestes accions d’una forma normalitzada no haurien d’ésser dignes de gaire atenció especial, el costum dels mals vicis adquirits per massa d’aquells que ostenten algun tipus de poder (i també per aquells que no en tenen però s’ho creuen) fa que enaltim certes conductes.

Precisament una de les coses que s’ha comentat és que el nou pontífex valora en la seva justa mesura el necessari contacte humà. Que fins fa poc estigués agafant el metro per desplaçar-se per Buenos Aires o que durant els primers dies en el nou càrrec mantingués en un segon pla l’escorta personal i el “papamòbil”, que haurien forçat la distància amb els fidels, és identificatiu de la persona que du actualment l’anell del Pescador.

Però aquesta distància interpersonal, aquest aïllament, que molt sovint es força, no és una exclusivitat de la pretensió de certs càrrecs o funcions. Malauradament, està generalitzada; i el que és encara pitjor: sembla ser una tendència en auge.

Davant d’això, s’estrenen algunes mesures per mirar de contrarestar aquesta inclinació.

Per exemple, fa pocs jorns ha vist la llum una aplicació, batejada com a Unface.it, que prova de neutralitzar el màxim possible la coneguda xarxa social Facebook.

Aquesta última resulta pertorbadorament alienadora, tot i que proposa “amistats” a distància entre persones que potser es creuaran pel carrer i ni es saludaran, i afavoreix un nou tipus de relació basada en un contacte entre individus limitat a través de les informacions que vulguin fer públiques.

Fins al punt que s’han començat ja a diagnosticar contraindicacions generals per a la col·lectivitat –com la pèrdua de productivitat, problemes de relació o fins i tot depressió- o específiques –com les síndromes anomenades “fatiga Facebook” o “enveja Facebook”-. Considerant que es tracta d’una xarxa amb més d’un bilió d’usuaris arreu del planeta, ja es poden imaginar les fosques repercussions que pot arribar a tenir tot plegat.

Pel contrari, Unface.it dóna l’oportunitat, segons afirmen, de poder escapar de l’addicció a Facebook i retornar a la societat. Aquí únicament pots tenir una xarxa de cinc amics com a màxim, i l’objectiu és que en comptes de contactar-hi mitjançant xat o missatges curts es truquin per telèfon o es creïn esdeveniments presencials. Com més contacte personal i un major temps de desconnexió de Facebook s’acrediti, millor serà el progrés registrat en l’aplicació.

Particularment, trobo una mica trist que s’hagi de motivar la gent a interactuar amb els seus semblants mitjançant una pantalleta i un software. Els seus creadors en fan propaganda dient que “apreciar el món exterior i conèixer gent nova és la millor manera de vèncer l’addicció a les xarxes socials i ser feliç”.

Com si la vida real no hagués d’ésser de fet una xarxa social, per anar bé... La més intensa i lúcida de totes, en la qual un “m’agrada” es pot intensificar amb el gest, més enllà del clic, i el “perfil” no és un, sinó que es va modificant amb les petjades que els moments ens van deixant i la gent de carn i ossos que la marea de l’existència vagi apropant a la nostra riba...