Espietes

Suposo que s’hauran fixat amb quina rapidesa s’estan posant de moda certes coses, en aquest país últimament. Primer van ser els casos de corrupció, i ara els espionatges. Episodis que estan creixent com bolets, passatges de la millor novel·la negra que salten del paper literari per ocupar el de les rotatives diàries.

Hi ha algú que es deu pensar que ens falten motius per estar fins al capdamunt del que ens rodeja, que encara proven d’entaforar-nos més porqueria en els temes quotidians de conversa i en l’imaginari col·lectiu sobre aquells que pretesament representen la nostra nació.

Tot plegat fa bastanta ferum...

En primer lloc, si en aquests moments es disparen els retrets i les denúncies per tants i tants actes semblants, o hi ha una component de casualitat molt difícil d’acceptar o bé és que molts d’aquests afers s’han estat guardant fins ara a la recambra.

Pel que sembla, fins aquest punt algú havia callat més del compte; potser per conveniència o com a barroer pagament de favors (“tu no diguis això meu i jo oblidaré allò teu”).

Una segona opció és que, com han deixat anar algunes formacions polítiques, ara que fa més que mai l’efecte que Catalunya va endavant (sense una direcció clara o més aviat gairebé tan immobilista com sempre, però endavant...) en el seu procés sobiranista, s’intentin posar com més pals millor a les rodes.

Però això és potser ésser encara més malpensat que en el cas anterior...

És clar que l’ofensiva anticatalana existeix, sense dubte. Amb una actitud descarada o disfressada, que pretén la confrontació o que ho fa per un pur costum viciat; sigui com sigui, però indubtablement és present.

Si no, com es pot entendre que totes les lleis que no fan el pes als nostres veïns siguin anul·lades emprant alguna argúcia externa, fora de l’àmbit d’una decisió que ens hauria estrictament de pertànyer als ciutadans d’aquest país i a ningú més?

Ja fa massa temps que les decisions importants que surten del Parlament català o són declarades anticonstitucionals o bé es veuen aixafades per una regulació espanyola que juga amb la justícia per fer trampes (estranya contradicció que deu passar únicament a països que encara no tenen gaire clara la noció de Democràcia). Com a últim exemple d’això hi ha l’intent de declarar les matances de braus com a “bien de interès cultural” per foragitar la seva prohibició a Catalunya. No fa falta afegir res més.

El que no és permissible és que fa tot l’efecte que a Catalunya en els darrers temps les coses dolentes viuen en un habitacle semblant a la cabina dels Germans Marx a la pel·lícula “Una nit a l’òpera”. Entra en escena un problema i al cap d’un moment s’ha multiplicat exponencialment i ja no hi cabem.

Per la qual cosa, s’entreveu com a totalment necessari esbrinar finalment un detall: a què es deu aquesta corrent? hem de cercar culpables a l’ombra o bé aquesta és la tendència natural i no la podrem contrarestar?

Aquí sí que seran benvinguts tots els detectius que ens puguin proporcionar escoltes de converses alienes, fotografies comprometedores i proves de delictes fefaents.

Ara que, mirant-ho bé, potser precisament l’error és espiar massa en comptes d’anar de cara.

I és que hem de poder treure profit de les dots comunicatives que diferencien les persones civilitzades dels protozous. A vegades és preferible conèixer els ulls que t’estan dient una mentida que no pas sentir una veritat sense cara.