La Renúncia de Benet XVI al seu càrrec, teòricament emèrit, va ésser
tema de portada fa unes setmanes.
Fou notícia perquè que el Papa deserti dels designis encomanats pel
conclave és un fet que en temps recents no té referent; però potser encara ha
suposat un major daltabaix perquè Joseph Ratzinger ha realitzat el que una gran
part de la societat creu que molta altra gent hauria de fer i ràpid: plegar!
Després de la primera sorpresa, producte de la novetat, van començar
les anàlisis d’allò que havia succeït i la típica previsió del que es creia que
vindria.
Primerament, tocava parlar de suposicions sobre els orígens que podien
haver causat que renunciés al preuat ceptre de l’Església Catòlica. Oblidant
que, a vegades, la resposta més senzilla és la més probable i que, per molt de
càrrec que s’ostenti, cap persona no és més (ni menys) que un ésser humà, amb
les seves necessitats, talons d’Aquil·les i febleses.
En segon lloc, tocava resumir amb la docilitat perversa dels mots
l’acció de govern de Benet XVI al capdavant del Vaticà. I es posaren en marxa
les inevitables comparacions amb l’estirp que l’ha precedit.
No sóc ni de bon tros expert en l’obra dels Papes, però és fàcilment
apreciable que aquest darrer possiblement no ha esta tan mediàtic com Joan Pau
II, però ha actuat en alguns temes en què el més fàcil era embrancar-se per no
acabar fent res. Que ja és molt, amb els temps que corren...
I en el punt en què avui estem, amb la Seu Vacant i pendents de la tria
del nou Cap de l’Església, quedem a l’expectativa.
L’elecció d’un personatge tan influent fa que acabi interessant a tot
el món, no només als Catòlics. Hi ha càrrecs (com aquest o la Presidència dels
Estats Units, per exemple) que van més enllà del marge de la ideologia d’un, la
seva afiliació o la seva nacionalitat.
El debat està servit entre les veus que creuen que l’elecció a formular
sota de la Capella Sixtina ha d’anar en la direcció d’una aposta per a la
renovació, o bé els que aposten per una tendència continuista (sense perdre de
vista, naturalment, que l’ADN conservador de la institució tampoc no permetria
mai un marge massa folgat cap a l’extrem).
No és un patrimoni exclusiu dels conclaves o de les decisions de les
grans organitzacions, aquest dilema. Més aviat es tracta d’un debat continu,
sempre a l’ordre del dia, que pràcticament tothom ha notat com a mínim un cop a
la vida.
Val a dir que a tots ens apassionen les revolucions, sobretot quan són
expressades sobre paper o en una escena de ficció. Però a la realitat la
gravetat acostuma a decantar-nos cap a la zona de l’immobilisme.
L’esperit de supervivència és de reüllar-ho tot als quatre cantons i
s’estima més romandre que canviar. Molt desesperada ha d’ésser la situació per
lliurar-se als braços de la rauxa.
Però de tant en tant ens assetja aquesta necessitat, quedem totalment
embriacs dels cants de sirena de l’aventura, o bé una responsabilitat de canvi
que fins aquells moments havíem negat es sobreposa al so ambient i ens obliga a
actuar.
Aquests girs dràstics que desmunten la brúixola són sovint els que ens
fan trobar. A nosaltres mateixos o bé a allò que sempre havíem volgut ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada