Autoritat

Amb tota la que està caient últimament a Xipre, ha retornat amb força el debat sobre el paper que té (o hauria de tenir) la Unió Europea a les nostres vides.

No hi ha dubte que el rol de Merkel i companyia no ha d’ésser pas agraït, però segurament l’únic que estan fent és procurar que se’ls retorni el fons que han bestret. A qui hauríem de demanar explicacions, si de cas, és als governs dels països que s’han acollit a algun tipus d’ajuda, per haver necessitat un suport extern per a allò que se’ls havia encomanat a ells.

Suposo que aquest voler tirar pilotes fora pot ser també conseqüència de la crisi de responsabilitat actual, de la qual ja m’he referit anteriorment a bastament en aquest espai.

Avui costa molt que la gent assumeixi sense ets ni uts allò que ha fet. Massa persones opten per excusar-se en fets aliens perquè els seus errors passin desapercebuts.

Igualment, es proporcionen una sèrie d’eines legítimes perquè el ciutadà pugui fer ús dels seus drets. Però a vegades aquestes són manipulades per aconseguir un propòsit esbiaixat basat en l’autoconvenciment o la pretensió que la reparació del mal resulti per a un mateix totalment gratuïta. Si no me’n surto, que algú pugui expiar-me...

Com a exemple, en l’episodi xipriota o, sense anar més lluny, en el cas del rescat dels bancs espanyols, els ciutadans es queixen de les mesures d’austeritat dictades des de Brussel·les. Però d’alguna manera s’ha de pagar el préstec!

Igualment d’actualitat són les nombroses veus que s’aixequen contra les condicions de les hipoteques que en els dies de bonança s’havien signat; i evidentment s’ha d’anar contra totes aquelles entitats o particulars que especulin o intentin beneficiar-se d’aquesta conjuntura de penúria, però tampoc es pot pretendre que ningú (per molt que es digui Estat o Unió Europea) regali o perdi res.

A nivell pràctic què comporta, aquesta situació? Doncs per començar, com a efecte al meu entendre més fefaent, un descrèdit de qualsevol tipus d’autoritat.

Llegint el diari, presenciant manifestacions que es fan o sentint moltes converses del carrer, sembla que s’associï l’autoritat amb el despotisme o un règim dictatorial, mentre que el primer terme no tindria perquè associar-se necessàriament a connotacions negatives.

Els governs ens exigeixen i no ens solucionen res, els empresaris són tots uns escanyapobres, el meu cap vulnera qualsevol dels meus drets com a treballador, la policia maltracta ...

És evident que afortunadament ja han passat els temps del feudalisme, els terratinents o les dictadures (i que no tornin!), però ens agradi o no sempre tindrem, en algun aspecte de la vida, algú de qui dependrem (voluntàriament o no).

Si anem repartint lliçons de rebel·lia gratuïta en comptes d’afrontar les nostres responsabilitats i, si cal, un diàleg assenyat, quin aprenentatge estarem donant a les futures generacions? A la llarga s’eliminarà el respecte per als pares, les persones grans o aquells individus que alguna vegada han realitzat alguna gran obra (o fins i tot alguna minúscula obra colossal) i en els quals ens hem volgut emmirallar.

Malauradament, en comptes de mirar d’ascendir en la piràmide d’influència en base a un treball, estirem el peu del que és a sobre nostre per provar de fer-lo caure.

Aquests dies que estem en època de Setmana Santa, la meditació pot ésser un bon exercici.

I és que, siguem o no creients, es pot aprendre quelcom útil de la jerarquia definida que té la religió Catòlica (i gairebé totes les religions): algú al capdamunt que proposa unes normes. Però fins i tot més important que aquestes pròpies lleis i el seu compliment estricte, seran les reflexions que al seu voltant hi orbiten, les històries que les exemplifiquen i el debat filosòfic, ètic i pràctic que s’hauria de poder obrir. Com un manual d’instruccions que és allà, a l’espera.

Tant de bo mai ens faci falta acudir a cap d’aquestes autoritats (celestial o terrenal; tangible, qüestió de fe o inventada), senyal que ens en sortim per nosaltres mateixos; però pot ser bo saber que hi són per si mai les necessitem.