Herències

Quan una persona rep un càrrec per herència, deu ser natural que estigui sotmesa a una sobrepressió. Ha de demostrar que no malmetrà l’obra que va encetar el seu predecessor.

Això pot ser que li estigui passant a l’hereu de Kim Jong Il, i justifiqui (en la seva ment) l’escalada bèl·lica que el jove líder nord-coreà ha iniciat contra la veïna Corea del Sud i els Estats Units.

De moment, i esperem que no passi d’aquí, l’estirabot de Kim Jong Un ja ha aconseguit la propaganda que suposo que s’esperaven i, de pas, retenir el cor del món sencer en un puny.

El camí escollit per l’aprenent avantatjat de dictador per a demostrar el seu savoir faire ha estat el més fàcil: res de proposar reformes intel·ligents, o intentar una mínima obertura cap al món o cap a la seva gent, sinó mostrar múscul i presumir d’armament nuclear, com un vulgar gallet de gimnàs.

Realment ha de ser complicat mantenir alt el llistó d’un predecessor tirà. En aquest cas, “fer-ho bé” implica trair tots els preceptes del sentit de dignitat i decència de l’ésser humà, per la qual cosa evidentment cal haver eliminat tot indicador moral que es pogués tenir d’una forma intrínseca i estar disposat a deixar-se endur per un remolí sense aturador d’odi i perversió.

Moltes vegades hem sentit allò que “un ha de començar des de baix”, i és evident que hi ha una bona part de raó en l’afirmació.

Per començar, és probable que hom estigui més net de “prejudicis” que si du a les espatlles el pes d’un llarg historial (un dels actuals problemes de les petites empreses familiars a casa nostra, per exemple, és que, hermètiques, romanen molt reticents a les modificacions i a qualsevol tipus d’innovació).

A part d’això, quants cops no haurem escoltat inspiradores històries de superació de professionals que abans d’ocupar un lloc d’èxit empresarial havien ocupat els llocs més insignificants dins de la seva empresa, i tot basant-se en el seu treball i les píndoles que havien anat repartint i els havia fet imprescindibles havien anat escalant en l’organigrama...

Normalment, serà més fàcil que aquesta persona sigui més eficient en la seva feina, ja que per haver anat ascendint haurà passat per múltiples avaluacions i bifurcacions que la podrien haver deixat fora de la cursa.

Per tant, és cert que “el temps posa tothom on li pertoca” o que “amb treball es pot aconseguir tot”? Evidentment, no.

Tant de bo, que potser tindríem un planeta una mica més just! Però intervenen en l’equació uns factors addicionals...

Per començar, és evident que per molt que anomenin a un grapat de països “estats de dret”, no tothom dins d’ells parteix de la mateixa línia de sortida: uns tenen uns metres d’avantatge i els altres fins i tot iniciaran el camí des d’un soterrani amb un grapat d’escales. Per no parlar d’aquells orígens geogràfics que ja signifiquen per qui hi ha nascut quasi bé una tomba, on l’èxit és sinònim de “simple” supervivència.

Al marge, hi ha també aquells intangibles que moltes vegades resumim amb un mot tan dispers com és sort. Allò d’“estar en el lloc adequat en el moment precís”. Però això no pot significar mai una excusa de covards ni cercar-hi refugi davant d’un possible fracàs momentani, al qual tots hi estem exposats. Ans el contrari, escoltant la inesgotable font de la saviesa popular, cal seguir aquella cantarella que diu que “la sort t’ha d’agafar treballant”.

Evidentment, en l’àmbit laboral és important el reconeixement extern (que el cap et valori, que el client confiï en tu, que els col·legues sàpiguen que poden compartir experiències...), però abans de tot ha de prevaler la consciència de la feina ben feta per part d’un mateix.

Aquesta tranquil·la consciència serà el millor llegat que podrem deixar a les generacions hereves que, tant de bo, encara acceptin el repte de l’esforç. Significarà que encara resta esperança!