La carta

Benvolguts Reis Mags.

Com cada any, aquest cop podria dir que m’he portat excel·lentment i que em mereixo totalment que em porteu tot allò bo que demano. Però segurament no seria veritat del tot. I és que, com quasi bé tothom, també he tingut les meves coses, aquelles petites relliscades que, encara que no acostumen a deixar un solc en el terreny de la consciència, sí que deixen una marca que ha de servir d’advertència per la pròxima vegada.

A l’hora de fer el plantejament de les coses que podria demanar-vos en aquesta ocasió, m’he trobat amb un vertader dilema. El panorama que tenim al davant i a tots els costats possibles és vertaderament desolador. Això sumat a la importància de la possibilitat que em brindeu, que només passa un sol cop a l’any, fa que hagi meditat i repensat l’assumpte a consciència.

Veient totes les coses que manquen en aquest món, amb tota la gent necessitada que demanda elements d’estricta supervivència, és una responsabilitat enorme el fet de tenir una oportunitat tan generosa. No podem prendre’ns-ho a la lleugera. La llista resultant ha de provenir d’una profunda reflexió.

El primer instint ha estat demanar-vos quelcom lleuger; utensilis d’esbarjo per alleugerir la dura monotonia que ens encarcara diàriament les articulacions arran dels mateixos gestos. Llibres, videojocs, apps variades, potser algun viatget, una bicicleta per sortir a voltar, l’últim model de mòbil, ...

Però un cop m’havia passat rabent aquest pensament, a les notícies apareixien les imatges de nens malvivint (com una mort expectant, però amb un nom menys dràstic, tot i que igual de contundent) a la banya de l’Àfrica, desnodrits i amb un grapat de mosques a les ferides, en llista d’espera per heretar la indignitat infrahumana d’aquells que mai han tingut ni oportunitats.

Vaig deixar estar la possibilitat de demanar estris tan banals, definitivament.

Què us podia sol·licitar per fer una mica menys tens el dramatisme de l’estat actual?

Existia la possibilitat de cercar material d’ajuda bàsica: aliments de llarga caducitat, conserves, estris de neteja, elements d’ús escolar i educatiu pels més menuts, roba d’abric, ...

Això no obstant, per molt generosos que fóssiu, el que podríeu aportar en concepte d’obsequi per a una sola persona no solucionaria la situació més enllà d’unes quantes hores, un dia a més estirar... A més, imagino que aquestes persones que passen per instants de dificultat ja us hauran escrit en les seves cartes la criticitat de la seva situació, i que sabreu actuar en correspondència al vostre criteri.

De res servirà donar peix a qui necessita menjar, sinó que se’ls ha de regalar una canya.

Per això, després de moltes hores de donar-hi tombs (i us asseguro que ha resultat complicat i esgotador), he arribat a una decisió final. Ara només falta que la considereu abans de decidir si concedir-me el desig o no. Allà vaig...

Com a regal, m’agradaria que em prenguéssiu amb vosaltres cap a la vostra seu central de l’Orient.

És cert que potser una nena de set anys no us ajudarà gaire com a patge, durant els primers anys. Un altre contratemps que hi veig, també, és que els meus pares em trobaran a faltar molt i jo a ells, si només ens veiem un cop a l’any.

Com a contrapartida, però, hi juguen tres fets: un, que és l’única manera que se m’acut per alliberar la família d’haver-me de mantenir, ara que ni el papa ni la mama troben feina (encara que m’hi esforço, surto bastant cara...). En segon lloc, a la tele he sentit que potser l’emigració serà l’única sortida pel trist destí d’aquest país. I, a més, això de veure tan sovint la cara de felicitat d’altres nens i nenes com jo és una cosa a què no estic acostumada, i m’agradaria acostumar-m’hi.

Petons.

P. D.: Trobareu la sabata col·locada al seu lloc del balcó. Per si de cas...