Perfil públic

Encara apesarats per la luctuosa noticia dels atemptats de Noruega, han començat a sortir detalls de l’individu que organitzà la monstruosa situació.

Des de divendres, les pàgines dels diaris van plenes de la vida i obra d’un tal Anders Behring Breivik, que ningú coneixia fins que plantà el seu nom al món a través de la seva funesta contribució a la història de la crònica negra.

Ben poc després de conèixer-se l’autoria ja sortien els detalls que tenia trenta-dos anys i una granja a Rena, que era fonamentalista i xenòfob, i que considerava que l’explosiu d’Oslo i el tiroteig de l’illa d’Utøya eren actes necessaris per redimir aquest món pecaminós i que avança, segons ell, de descarrilament en descarrilament.

Enrere queden els temps en què els personatges de fosca trajectòria quedaven ocults darrere d’una pàtina d’espès betum que els deixava coberts pel misteri, per la incògnita; invisibles si no fos per la grandiloqüent (tant com prescindible) presència dels seus actes.

Avui l’estirp de “Jack l’esbudellador” ha desaparegut definitivament. Gràcies principalment a l’existència d’Internet i les xarxes socials, al cap de poques hores de proposar-nos-ho, qualsevol persona des del racó més recòndit de planeta pot conèixer qui és i què interessa a algú que tingui cobertura a la xarxa.

D’aquí la importància de tenir ben controlat el que pengem a Internet. Tot i que si no entra als nostres plans esdevenir un psicòpata serà menys fàcil que els medis de comunicació s’interessin per saber qui som...

Però fins i tot en el cas de les persones normals i corrents (o persones, en definitiva) val la pena destinar certa planificació i un xic de sentit comú a meditar sobre què volem ésser o deixar de ser a la xarxa.

I és que el perfil públic que construïm a partir de Facebook, Twitter, LinkedIn, blocs diversos i tota l’alternativa de difusió que en forma d’arsenal mediàtic ens és oferta representa una part més de nosaltres, ni més ni menys.

A part de definir-nos com a individus (això no obstant, les generalitzacions que provoquen, consistents a haver de resumir la complexitat humana en pocs mots, acostumen a ser altament perilloses), cada dia més els perfils telemàtics són emprats per qui busca feina i pels reclutadors, per observar què se n’ha fet d’aquell company de classe que vam perdre del mapa o per cercar fonts d’informació alternatives fora dels canals oficials que puguin conduir-nos a decisions més o menys fonamentades.

Un cas apart, que exemplifica a la perfecció aquesta importància, és la manera en què les empreses modernes comencen a considerar la seva presència a la xarxa.

Des dels modestos anuncis en plataformes d’èxit o els canals de comunicació d’un sol sentit plasmats en la pàgina web corporativa, que aportava molta teoria però no facilitava identificar-se amb la companyia, s’està passant a l’obertura d’un carril de retorn: el possible client sap el que l’empresa li ofereix i, al seu torn, aquesta coneix allò que l’usuari demanda.

Per això últimament ha aparegut una nova figura professional, la del Community Manager, que precisament mira de regular aquesta interacció, posicionar l’empresa que el paga entre els internautes i tenir definida en tot moment l’opinió de la població que interactua amb ells a distància, representativa de la població global.

Ara ja no importa solament expressar dades i xifres, sinó també oferir-les a conveniència del que es pretengui emfatitzar.

No n’hi ha prou en ser. També s’ha de fer evident allò que s’és. Gràcia i desgràcia de les parets de vidre que anem bastint progressivament.