El pot de les essències

Sant Joan ha obert les portes de les cases. Encetem l’estiu, inexorablement, com cada any.
A partir d’ara ens queixarem força, com ho fem de tot: que si la calor insuportable, l’aire condicionat massa fort o que al contrari ni se sent, els mosquits emprenyadors voleiant arran del nostre son, els embussos de platja o a la terrasseta de la costa...
Tanmateix, i sempre entrant en la consideració que l’estació que ara iniciem té grans seguidors i grans detractors, la majoria coincidim en la bonhomia que aquesta desprèn de cara a modificar els nostres costums i apropar-nos un xic més a l’exterior, a l’aire lliure; en definitiva, a la sociabilitat vers els nostres semblants i una natura que ens aguarda.

Qui més o qui menys aprofitarà la bonança climàtica per decidir-se a descobrir nous paratges, noves perspectives.
De fet, no cal anar massa lluny, per això. No és imprescindible viatjar fins a l’exuberant Polinèsia, ni fins a la inhòspita Patagònia, ni tan sols cap a les grans metròpolis que els reportatges de motxilla o les superproduccions de Hollywood ens mostren.
A vegades del raconet de darrere casa en pot sorgir un paratge magnífic. Segurament sense l’ostentació d’unes cascades del Niàgara o d’un mont pretensiós (si fos així, de ben segur que algun grup de turistes japonesos amb uns teleobjectius més grossos que ells se’ns hauria avançat per mostrar-nos el camí abans), però sí amb tots els ingredients imprescindibles per atorgar-li aquell toc imprescindible per captivar-nos el paladar sensorial.

Als humans ens agrada recórrer món segurament pels vestigis dels antics exploradors.
Actualment tenim (pel que sabem fins ara) un planeta amb poques grans extensions per aixafar per primer cop. Els descobriments importants de la ciència present vénen de l’àrea microscòpica. I, és clar, virus, creixements anòmals de teixits o molècules per mirar de trobar una química més verda no són troballes tan motivadores ni tan assequibles pel gran públic com pot ésser una piràmide o la contemplació d’una costa semiverge.
Això no obstant, cada cop que els nostres ulls perceben per primer cop un paisatge o bé redescobreixen amb uns nous ulls un panorama ja conegut, un efecte placebo fa que ens creiem conqueridors, aventurers que han assolit la seva Atlàntida.

Només per aquest motiu, per l’excusa que ens proporciona el bon temps per a sortir de casa, ja hauria de valdre la pena patir uns quants dels inconvenients de l’estiu.
Obrim el pot de les essències i no en tenim prou. Per això hem d’anar saltant de flor en flor per captar el nèctar de noves zones.
Durant algunes sortides l’únic destí serà esdevenir els que plantin la bandera sobre una nova conquesta. Jo he estat aquí. I ho explicaran orgullosos a familiars i amics, i el record que en faran serà com un somni despert, gastat de tant de mal·leabilitzar-lo.

A més, sempre quedaran unes troballes secundàries (encara que no menys importants).
La primera: que tombant pel món sempre ens enfrontem a algun contratemps, per ínfim que sigui, que ens posa a prova a nosaltres, la nostra paciència, o els que ens acompanyen. I de tant en tant va bé testar les nostres reaccions per veure quin nivell hem assolit de pau interior.
I segona: que, curiosament, una de les gràcies que quasi bé tot el planeta Terra estigui ja descobert és que arreu trobarem persones. I si no tenim la sort de topar-nos amb la visió d’una Costa Amalfitana o d’una Península de Dingle, com a mínim ens pot quedar un encontre per certificar una bona conversa o la sensació que, afortunadament, encara a tot arreu queda bona gent.