15 de jul. 2011

Abecedari incapaç de conjugar

Poc a poc, sense fer soroll, els fets han anat penetrant a la nostra quotidianitat fins a apoderar-se de la situació. Quan això passa, la percepció a vegades té un curtcircuit que fa que algunes coses especials, anormals, acabin essent apreciades com quelcom d’allò més rutinari.

Més o menys això és el que ha ocorregut amb algunes noticies que han anat passant per les pàgines dels diaris últimament. D’una forma discreta, vergonyosa, aliena als titulars; però real, al
cap i a la fi.
I és
que darrerament han aparegut força exemples de situacions en què la policia anava a executar la detenció d’algun sospitós o a aplicar una sentència i un grup de persones o una associació s’han posat entremig per evitar l’actuació policial.

Ho hem sentit a Barcelona, al País Basc, a Lleida... Aquí, presumptes lladres, traficants o fins i tot
terroristes s’han escapat dels braços de la justícia gràcies a la intervenció de tercers.
És
més, per tenir dades clares del fenomen (encara que en una altra vessant), es pot quantificar que més de mig centenar de desnonaments a efectuar sota l’empara d’un dictat judicial ferm han estat avortats per la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques en els darrers mesos.

Naturalment que tothom ha d’ésser considerat innocent fins que es demostri l’extrem contrari, o que potser caldria repensar el model que les entitats financeres han organitzat per collar-nos amb una responsabilitat infinita i perpètua; però d’aquí a interrompre l’acció de la justícia hi ha un camí desmesurat i totalment innecessari.

És evident que hi ha alguna cosa que ha canviat en la mentalitat dels individus, perquè s’hagi produït una transició com aquesta. Però quina? Què ens ha provocat aquesta migració?

Hi haurà qui en culparà la revolta de la societat civil contra tot allò que fa tuf de poder. Com una prolongació del moviment del 15-M o de la “indignació” que promulgaven, es va contra la policia perquè aquesta, al seu torn, depèn dels polítics aquests que tant ens estimem.
Això no obstant, no s’hi val que ens quedem satisfets amb aquesta resposta. No es pot justificar amb aquesta lleugeresa la pèrdua del principi d’autoritat.
Encara que pugui ésser cert que els que ens manen no siguin especialment brillants o que ens hagin fet perdre una part de la fe amb la Justícia que ens demostren, no tenim alternativa. Algú ha de sustentar la barra de les decisions. A no ser que preferim recolzar la mà dels juraments sobre la Llei de la Selva, extrem que de ben segur seria encara pitjor.
La veritat és que estem creant un problema. Un problema sustentat en dues potes inestables:
Primer, el llast prové del model que estem ajudant a construir, basat en anarquia, improvisació improvisada, esperances fal·laces i la creença quasi bé mística que el poder de la societat agitada remourà tant el caos que en resultarà una calma renascuda i redemptora.
I la segona (i encara més greu) conseqüència és que aquest patró no ens servirà pas per l’avui, però encara menys pel futur. I és que quan els nostres infants donin per bona aquesta resposta als problemes que avui els estem ensenyant, serà la constatació clara i fefaent d’una derrota estrepitosa i dolorosa. Una desfeta que ens perviurà, quedant solemnement a les mans dels que un dia seran els nostres fills com un abecedari que difícilment mai més serà capaç de conjugar el mot futur.