Secundaris

Ara ja no se’n parla. Les proves d’estrès als bancs i les angúnies econòmiques d’alguns països europeus s’han sobreposat a l’afer de l’exdirector del Fons Monetari Internacional, Dominique Strauss-Kahn, que va ocupar tantes i tantes portades no fa pas massa.
L’actualitat ja ho té, això. La immediatesa va cedint el protagonisme a nous assumptes que s’interposen amb l’empenta de la seva impaciència a les rutines acomodades que es creien impermutables.

Doncs bé, de tot l’assumpte d’en DSK (que és l’abreviació amb la qual han batejat el personatge els medis de comunicació àvids d’espectacle) i de totes les imatges que ens en van oferir, em cridà especialment l’atenció el paper de la seva esposa. Aquell posat semi-heroic d’acompanyar el seu marit en les entrades i sortides del jutjat, impertorbable, sostenint el pes de tantes mirades estranyes copsant-la de fit a fit, i segurament pensant coses malèvoles sobre la benevolència o bé la estupidesa d’aguantar tot el que devia haver aguantat.

I sí, s’ha parlat a bastament de l’home i de si el contacte sexual amb la cambrera havia estat consentit o no; i de si tot plegat havia esdevingut un muntatge per desacreditar l’individu o bé una trapelleria més d’un faldiller compulsiu.
Però gairebé ningú s’ha recordat del rol d’Anne Sinclair (que és com s’anomena la senyora).

Les persones, en el panorama actual dels medis de comunicació, són insignificants. Simplement esdevenen aquells ens als quals se’ls atorgarà el paper de consumidor a l’hora de fer valdre els índexs d’audiència o el d’estrella amb data de caducitat en el supòsit que tinguin quelcom sucós a vendre (i, generalment, aquest suc preuat té cada dia més a veure amb la fruita podrida).
I, és clar, algú sense un bagatge previ d’escàndols, que actuï com un ésser estàndard (i, per tant, insípid) o que no estigui disposat a vendre la seva ànima a canvi del pòsit de la fama o la fortuna no té cap mena d’interès.

La televisió actual, màxim exponent del fenomen, s’ha convertit en una fira dels horrors, exhibint talents més que dubtosos, intel·lectes ennuvolats, crits per captar una atenció que no poden guanyar-se d’altra manera, vides de personatges sense més mèrit que haver-se deixat prostituir l’existència i haver-se venut pel xou...
Hi ha qui parla del fenomen Belén Esteban, però potser més aviat caldria parlar del fenomen gent-que-dedica-el-seu-temps-a-preocupar-se-de-Belén-Estebans-i-succedanis.

Això és el preocupant. Perquè per entretenir-se tothom està en el dret de prestar atenció al que desitgi, però quan l’efecte agafa proporcions tan colossals que manlleva la pròpia individualitat potser hi ha algun factor sociològic que se’ns escapa.
L’alienació és el que dóna emoció a moltes vides. I això és la derrota de la persona, però la victòria d’alguns poders i medis de comunicació.

És cert que cada vegada són més nombrosos els crits d’un retorn a l’enteniment. Mirar de recuperar un periodisme seriós o un entreteniment familiar.
Però alguns dels conductors que venen aquest fum a la pràctica no prediquen amb l’exemple. Això deu significar el seu sarcasme o bé que tenim tan arrelat el problema que quasi bé ni l’identifiquem.
No sóc de l’opinió que la televisió hagi d’educar, ja que això és missió de pares i mestres, ni sóc amic de les censures. Però d’aquí a permetre que esdevingui paradigma de la decadència d’això que hem bastit hi va un tros que no ens podem permetre.

Cal un vertader replantejament del que tenim. És la nostra obligació com a consumidors.
Si el productor no emet un control de qualitat, el client ha de dir-hi la seva (és clar que un ionqui demanaria si pogués una droga més dura, encara que el matés més ràpid). I això pot ser una
tasca dura. Molt dura.
No pot ésser que trobem gens ètic el que feia en Rupert Murdoch amb els seus tabloides britànics i nord-americans i, en canvi, ens quedem de braços plegats amb altres idearis que ens escampen diàriament per sobre del cap. Val la pena que esbandim qualsevol doble moral.

No som font de sensacionalismes; ni tampoc secundaris que en els reportatges deixen anar alguna llagrimeta, però en el fons el sol fet d’haver sortit a la tele els farà menys tens el drama.
Som persones (fins i tot darrera la dona d’en DSK hi ha un nom concret, per desconegut que ens resulti). I exigim que els canals de la comunicació romanguin amb els dos sentits oberts, emissor i receptor. Ambdós compartint, no pas fagocitant-se.