Traspàs de poders

En els darrers temps ens estem acostumant a marxes forçades als canvis, a les novetats, als girs accidentats. Coses que fa uns anys haurien suposat una d'aquelles quatre o cinc noticies anuals del segle, avui són el nostre pa de cada dia.

I el que és pitjor: ho estem assumint com si fos l’experiència més normal del món, pura rutina.

El temps, al seu torn, es veu arrastrat per aquest cúmul feroç d’esdeveniments; i, com una bola de neu construint-se al llarg d’una pendent salvatge, fa que el paisatge que un cop havíem imaginat bucòlic es torni el vodevil en què l’únic que podem fer és girar el cap a banda i banda tot esperant la propera porta que s’ha d’obrir.

El rellotge té un amo que no som nosaltres. Mil distraccions i unes quantes pujades de to el comanden. Les busques que marquen l’hora volen arran d’esfera i costa tant seguir el ritme que correm el risc que els projectes, vergonyosos i dormilegues, passin de llarg de la seva estació.

Ara bé, hi ha cops que el soroll de fons ens distreu tant, amenaçant-nos amb moviments eterns, que confonem els canvis que a la pràctica no ens alteraran els plans, originats només per aparentar o fer-nos perdre la noció de les coses, amb aquells que sí que suposaran un efecte real i sucosament transcendent. Però entre tanta selva no els percebem fins que ens colpegen amb tota la seva energia directament al front.

És impossible forjar-se un esquema previ de la majoria de percepcions. Qualsevol element pot agafar-nos per sorpresa, ara.

Per exemple, havíem vinculat les identitats d’alguns països a unes característiques molt concretes, a una economia específica, a un tipus de pobladors ben identificats... Fins i tot alguns prejudicis s’encarregaven de sumar-se a les valoracions empíriques per originar un mapa complet que forjava una mitja-veritat succedània de la veritat sencera que podríem mig conèixer si haguéssim tingut l’oportunitat de visitar la contrada.

Avui en dia, però, fer això seria una vertadera temeritat; i és que, a part de jugar amb els nocius prejudicis d’abans, estaríem volent posar en conserva una realitat canviant que no admet sucre ni formol.

Si fa alguns decennis algú hagués afirmat que països com la Xina o l’Índia tindrien el poder que avui tenen (i, sobretot, el que poden arribar a tenir) segurament hauria estat considerat com a mínim un visionari de visió desenfocada.

I, alhora, en nacions que semblaven que ja havien passat suficients revàlides com per començar a creure en elles (Espanya, Grècia, Irlanda...) s’aprecia que encara han d’aixicar força més aigua; o llocs en què la Democràcia estava en una posta permanent (Egipte, Tunísia...) s’hi han produït intents que, encara que molt tímids, peten a la cara com una alenada llargament esperada.

És clar que de tot hi ha excepcions: Els Estats Units tenen un cadenat tan fort al voltant del poder mundial que, per molt extravagantment que s’adrecin els astres, segurament continuaran ostentant el lideratge, encara que sigui simbòlic, per un bon nombre d’anys més.

O també Alemanya, que tirant dels tòpics (aquest cop sí) que se’ls pressuposen de gent treballadora i decidida han sortit del clot, que per a molts ha estat penya-segat, de nou en pole position.

Hi ha hagut un traspàs encobert de poders. Ens han captat l’atenció amb motius estèrils i, mentrestant, en la zona cap a on ningú mirava hi havia rapinyaires i lladres amb majúscules; però també persones que estaven fent sense dubte alguna cosa bé per capgirar un destí que alguns predestinaven dissortat.

I amb aquests últims ningú s’hi ha fixat. En silenci han anat cosint els seus pedaços fins a convertir els parracs que vestien en una peça amb la qual ningú dubtarà a partir d’ara a convidar-los a qualsevol ball de gala.