En aquests moments no hi ha línies disponibles

… sisplau, provi-ho més tard. Quantes vegades no haurem sentit aquesta cantarella mentre estem provant de contactar amb alguna empresa o reclamar algun servei. De seguida salta la musiqueta de rigor per aplaçar la conversa.
Però això és només el començament. Únicament un dels múltiples problemes de comunicació que ens assetgen.

Quan veiem baixar una allau de neu que es dirigeix directament cap a la zona on estem nosaltres, no pensarem en la nevada que esdevingué la causa primera del gèlid element. Només tindrem temps de córrer i resar perquè la gran bola no ens atrapi i ens aixafi.
Si fa o no fa, això justament és el mateix que descriu l’estat actual de la comunicació en el bosc del panorama convuls i cridaner en què està immersa la societat d’aquests dies. Tenim tanta agitació, tants moviments, que estem massa ocupats en el moment rere moment com per aixecar els ulls i anar a cercar l’origen dels mals.
És clar que no tot provindrà de la manca de diàleg entre nosaltres. Res té tant de poder com per crear per sí sol tanta trencadissa al seu pas. Però sí que pot suposar un potent incentiu per fabricar aquest vaivé desmesurat i foll per on sobrenedem.

Moltes vegades sentim parlar que nosaltres, tots (en teoria) humans, semblem parlar llenguatges diferents. I ja no cal anar a buscar en la maleïda Torre de Babel, sinó en el fet que els diversos estrats socials o professionals empren un argot propi, no basat en mots específics sinó en conductes encriptades, que ens allunya notablement els uns dels altres i els altres dels uns.

Aquestes últimes setmanes el tema ha pujat a la palestra perquè era una de les reivindicacions del moviment dels “indignats”. I en això potser sí que tenien raó.
Ells exemplificaven l’ús d’aquest proteccionisme entre treballadors del mateix ram majoritàriament en els rols dels polítics i dels empresaris.
Crec, però, que no es poden barrejar ambdós papers perquè res tenen a veure l’un amb l’altre. L’empresari hi té tant a perdre (ni més ni menys que la subsistència) o més (la culpabilitat d’haver de fer fora treballadors o carregar-se de per vida amb deutes i una reputació en dubte) que qualsevol dels seus assalariats; mentre que els polítics tenen un pecat addicional.
I aquest pecat és viure en un món a part que moltes vegades sembla no immiscir-se en absolut amb el dels simples i corrents mortals, tot i que en teoria la seva tasca és regular-lo mitjançant lleis i normes. Això no obstant, fa un temps que parlaments i congressos semblen haver-se ubicat dins d’un globus amb una atmosfera particular que evita que els seus ocupants hagin de sortir a cercar aire a la mundana superfície.

Tanmateix, no podem caure en l’error d’afirmar que aquest és un problema limitat estrictament a aquells que volem culpabilitzar. No, la comunicació ha esdevingut no només quelcom a millorar, sinó quelcom a arreglar; en general i en absolutament tots els dominis de l’escorça terrestre habitada.

Començant, naturalment, per nosaltres mateixos, a nivell individual.
Únicament cal meditar sobre les noves formes que tenim per formular el missatge i valorar en quin grau són idònies com a llenç per a la nostra expressió.
Per exemple, les xarxes socials tenen coses molt bones pel que fa a mantenir viu el contacte que d’altra manera s’hauria perdut o seria gairebé nul. Però l’escriptura exprés de mur a mur mai podrà substituir aquell cafè on sorgien mil i cap arguments, però que inesgotablement enfortien el múscul del parlar i l’escoltar.
Tant de bo que aquest Sant Joan que ara ve iniciï un estiu on tots trobem a través dels altres la nostra pròpia condició.