Metalls pesants

Les quantitats són veritablement molt importants, gairebé tant com la qualitat; per molt que es digui. Per exemple, repartits pel nostre planeta blau tenim un bon nombre de metalls pesants, però els trobem agrupats en mesures ínfimes, en allò que s’anomena concentracions traça, expressables en ppm (parts per milió). És a dir, són components que en la gran mescla del medi terraqüi queden en proporcions molt petites. Coure, plom, mercuri o cadmi són elements completament innocus tal i com es troben en estat natural, però poden arribar a ésser mortals en concentracions altes o mitjançant un contacte continu amb ells. El que ho canvia tot és la quantitat (o la quantitat per volum o pes que és la concentració). Els humans juguem a modificar-ho tot, i per això sovint posem sobre el tauler de joc perilloses receptes. I com que hem fet dels metalls pesants una part fonamental de molts processos industrials, aquesta manipulació causa que en certs racons s’acumulin en proporcions veritablement malignes, amb un perill real per als altres éssers i el medi. De la mateixa manera que en l’àmbit de les dissolucions químiques una alteració del nivell de solut en un líquid resulta dràstic, moltes altres coses són susceptibles d’una anàlisi semblant. Fins i tot en nivells no tant tangibles. Ara mateix ho estem contemplant de ben a prop. Que la Terra és un àmbit sovint inhòspit ja ho sabíem des de fa temps. Contínuament rebem informacions de maldats, bogeries, catàstrofes naturals o històries que semblen acudits de mal gust. Però per fortuna (dintre del que cap), habitualment aquestes noves apareixen d’una forma més o menys aïllada (tot i que la seva transcendència les fa ressonar dintre dels nostres cervells fins a semblar quasi bé omnipresents). Però ara no. Avui fa l’efecte que les males notícies ens colpegen provinents de totes direccions: una crisi duradora que està enderrocant allò que teníem com a béns de ple dret i enfonsant molta gent en el fangar de la pobresa; els atacs naturals del Japó i la posterior incertesa nuclear imposant amb calma tensa el seu maligne poder; la lluita i les morts per unes llibertats escàpoles a Líbia i rodalies; etcètera, etcètera, etcètera (segurament més etcèteres dels que ens mereixeríem). Aquests últims jorns, com si d’una plaga bíblica es tractés, som receptors passius dels infortunis d’un món mal domesticat. O potser és la seva resposta a les nostres irrespectuoses actuacions que l’han estat maltractant durant tants anys i panys, diran alguns... El més probable, però, és que ens ho haguem guanyat a pols sols i no tinguem contrincant pitjor que nosaltres mateixos. El que ens passa no és conseqüència d’una justícia divina o d’una natura venjativa, sinó que la majoria de mals són producte del nostre mal cap i d’una evolució que en alguns àmbits sembla arribar amb retràs. Un element tòxic ben diluït resulta innocu. O fins i tot se’n poden extreure efectes positius, afirmarien els homeòpates. I l’estat natural d’aquests tòxics és precisament la baixa concentració que els fa inofensius. Però a vegades l’home s’entesta en manejar sense cura els recursos fins a abandonar-los quan són dipositaris del perill que els donarà la mala fama. I això passa amb els metalls pesants, però també amb els problemes que no sabem resoldre un cop els tenim iniciats...