Els escollits

A la central nuclear en problemes de Fukushima hi continuen operant a hores d’ara encara un bon nombre de treballadors, que han de vetllar per mirar de reconduir el drama. Totes aquestes persones romanen tancades a l’interior d’unes instal·lacions que custodien, alhora que a ells, un perill radioactiu evident. La justificació és que la mà d’obra i la supervisió humana són imprescindibles, i que uns quants escollits han de quedar-se al peu del canó per a tan alta responsabilitat. Encara que no se sap ben bé si els assalariats que avui estan entre urani i partícules malicioses sobrevolant l’ambient accepten massa de bon grat el rol que els ha estat atorgat. Sobre això les hipòtesis difereixen bastant: segons l’ONG Citizens’ Nuclear Information Center, la majoria són operaris joves i sense gaire preparació que veuen l’oportunitat de fer uns bons calerons; i segons altres versions, els que queden són treballadors experimentats recompensats amb un sou extraordinari (al voltant, diuen, d’entre dos mil i quatre mil euros diaris). Sigui com sigui, darrere de l’assumpte hi ha el rerefons ètic sobre si es pot sacrificar la salut humana per una causa, per molt important que aquesta hagi esdevingut. I, si es pot, qui s’hi ha de dedicar? És evident que tenint uns treballadors a l’interior de l’àrea de Fukushima qualsevol incertesa associada al perill estarà superada de molt. Tot allò que és permissible es veurà avançat per la dreta de forma temerària. El risc és un factor proporcional a la probabilitat que la incidència nociva es doni multiplicada per les conseqüències que tindria per a l’individu en cas que aquesta es fes tangible. I per a la realitat del Japó, ambdós termes són excessivament alts com per permetre que aquestes siguin condicions laborals per a ningú. L’explicació que es dóna des de l’empresa Tepco, l’operadora elèctrica encarregada de la central, i des del mateix govern nipó és que algú ha de romandre a la zona marcada en vermell per mirar d’evitar que la problemàtica no vagi encara a més i s’exageri el descontrol dels reactors i de les temperatures, les pressions i les fuites emergents. Però qui està capacitat d’enviar algú a rebre un bany de radiació i unes conseqüències físiques a curt i a llarg termini indeterminades però probablement terribles, per molt ben pagat que estigui? Tanmateix, això no és un problema que s’hagi inventat en el context d’aquest darrer i salvatge terratrèmol-tsunami. En molts àmbits i situacions hi ha d’ésser present el paper obscur d’aquells apagafocs que han de sacrificar-se pel bé de la família, d’una comunitat o d’una empresa. Fa molt (en qualsevol punt del recorregut de la història, suposo) que existeixen els personatges que arrisquen salut, prestigi o vida personal perquè un objectiu esdevingui la dada fiable que podrà ser estampada en l’informe final de comptes. Però generalment aquests individus no són els que es queden el protagonisme. Aquest els passarà de llarg per anar a parar als que donaran la cara per emportar-se les medalles o afirmar que el fracàs es deu a factors aliens totalment incontrolables i en absolut imputables a la seva persona. Aquest món premia les operacions de màrqueting o aquells que saben vendre la seva actuació (no pas aquells que de debò actuen). La responsabilitat es fonamenta en uns valors gasosos que caduquen amb la inclusió d’un mínim pretext. Per alguns, una simple finta serveix per escapar amb tots els honors del compromís que s’havia adquirit. Res com la cuirassa del poder o de les influències per esdevenir l’escollit que tan poc tindrà a veure amb l’altre tipus d’escollits, aquell que representen els ja anomenats herois de Fukushima.