Lírica, èpica i drama

Tot just acabem de passar la diada de Sant Jordi, un any més, i de nou els llibres s’hauran fet avinents per a molta gent com aquell bon amic que sempre estarà al nostre costat.
I és que en les pàgines escrites hi trobem totes aquelles històries que, molt a pesar de la nostra imaginació obstinada a enlairar-se contínuament, segurament mai esdevindran, no es faran reals.
Però també hi tindran lloc accions transcrites per la vida mateixa, com una prolongació més sobre caràcters impresos de carrers i places on habiten gent que no som nosaltres però que, això no obstant, tenen les nostres mateixes sensacions, emocions, temors o anhels.

A través de les existències amb llum pròpia que s’hauran emancipat de la ploma d’escriptores i escriptors passarem per lírica, èpica i drama. Exactament igual que les fases per les quals transitem molts dies des que ens llevem fins que retornem de nou al jaç.

Per començar, quotidianament ens topem, com qui no vol la cosa, amb la majoria de subgèneres narratius: Som protagonistes d’una novel·la més o menys apassionant; ens expliquen contes en què hem d’esbrinar on queden les princeses bones i els llops; la crítica ha d’ésser constant i és imprescindible tant per a les pròpies accions com per a la dels altres, mentre que últimament l’apologia sembla reservada a alguna decisió puntual o a aquells fanàtics que giren el cap davant de certes barbàries; l’epístola és una forma de comunicació tan bonica com oblidada a favor de paraules escurçades; els pamflets s’empren avui tant per a les causes de reivindicació i crítica originals com disfressades en continguts pretesament neutrals que solament volen posar pebre; els libels es barregen amb la premsa seriosa o amb cercles personals farcits de ressentiment; o la paròdia és aquella manera simpàtica que hem trobat per tractar temes que ens fan vertadera basarda.
I entre tots teixeixen un quadre de costums. Els nostres costums.

Si abandonem la narrativa i pugem als escenaris, els subgèneres teatrals també estaran àmpliament representats en el dia a dia: sortint al carrer entrem en un sainet de personatges populars que per fer transcendir més els seus actes sovint els disfressen de melodrama o de mascarada. En algunes etapes vitals ens trobem representant un vodevil amb massa portes i nombroses (i sovint desiguals) entrades i sortides. I encara algú tindrà la barra de dir-nos que tot plegat és una farsa i que res és el que sembla!

A molts, però, el que realment ens interessa és la poesia, ja que suposa en certa manera el destil·lat últim d’esdeveniments i interioritats, el fruit macerat per la realitat i ofert com a conjugació d’una bellesa que a vegades cou.
Es plasmaran les odes per aquella persona que ens té el cor robat o la causa en què creurem fermament; l’elegia sobrevindrà quan la fosca dama faci inevitable presència; l’ègloga és la conversa, sovint reflexiva, en què mirem de trobar normes universals per domesticar allò tan indomesticable que és l’amor; l’epopeia serà emprada abundantment per parlar de partits de futbol o succedanis; la sàtira serà refugi per dir veritats des de darrere d’una cuirassa; o una cançó esdevindrà la democratització d’aquesta gran desconeguda que és l’expressió poètica.

Addicionalment, aquesta relació entre el món real i el literari s’ha amplificat gràcies a les noves tecnologies.
És cert, com diran alguns, que els nous invents han fet molt de mal als llibres i al seu consum, pel fet que algunes d’aquestes eines han substituït en els espais d’oci els moments en què ens submergíem en Castelles de molins i gegants o en viatges submarins de vint mil llegües.
D’altra banda, però, avui qualsevol pot ésser escriptor i trobar els receptors que llegeixin les seves creacions. Les xarxes socials i els blogs, per exemple, així ho permeten. I encara que el llenguatge emprat en moltes ocasions suposa un canvi dràstic respecte a l’estil a què estàvem avesats fins ara, aquesta opció d’obertura cap al poble ja ha de suposar per sí sola una bona nova.

És per motius com els anteriors i molts més que hem de cuidar aquest patrimoni cultural més enllà de Sant Jordi.
Amb una bona lectura davant dels ulls trobarem experiències; receptes per quan ens apareguin a les mans aquells ingredients determinats amb els quals potser un dia no havíem sabut què cuinar.