Estrènyer el cinturó

Pugem a l’avió, per fi. Ben exhaustos després de ser obligats a creuar vint passadissos de l’aeroport, a passar per escàners, a ser escorcollats i a què ens hagin pres totes les mides possibles del nostre equipatge, pugem a l’avió. Per fi.
Un cop ens haurem situat de la millor manera possible en aquells seients de classe turista destinats a deixar-nos els genolls aplanats i que ens faran fer torns amb els veïns de viatge (en cas de tenir-hi bona química) per ocupar els reposacolzes, l’espectacle de mímica i d’hospitalitat forçada dels i les auxiliars de vol pot començar.
Quan les indicacions preventives hagin acabat, i ja amb la remor del motor de l’aeronau de fons, serà quan se’ns demanarà inexorablement que ens cordem els cinturons de seguretat.

Un cop aquesta petició hagi estat pronunciada, poden succeir dues coses: la primera opció és que no passi absolutament res i els viatgers acatin en silenci unir els dos extrems de la protecció (l’estadística mana que sigui l’opció preferent, ja que fins ara ha estat per golejada la més triada pels usuaris).
La segona alternativa, però, seria que els clients esclatessin d’ira, llançant improperis contra la pobre flota de l’avió, i es neguessin a cordar-se aquell empipador artefacte al voltant de la cintura. “Que se’l cordin els de primera classe, que ja estem farts que sempre ens l’haguem de cordar els mateixos! I, de pas, que se l’estrenyin ben fort, per variar!”, potser dirien.

Evidentment, aquesta història és una exageració, una fantasia. Però també sembla fora del sentit comú que en uns temps de penúria per a molta gent com els actuals es donin notícies com la que ens arriba del Parlament Europeu.
Allà, la setmana passada, les persones que democràticament foren escollides per representar els europeus des de la seu comunitària van rebutjar una moció mitjançant la qual s’instava a bescanviar en els trajectes inferiors a quatre hores la classe business que utilitzen quotidianament per una indigna classe turista.
I aquesta era només una de les mesures d’estalvi que es van proposar. Havent comentat l’exemple de dalt, però, no cal ni dir que tampoc cap de les altres disposicions (entre les quals es sol·licitava congelar l’any vinent els sous i les dietes dels eurodiputats) va ésser aprovada. Faltaria més.
Ni la pressió popular que s’elevà de l’efervescència de la consternació féu que hi hagués una marxa enrere fiable, més enllà d’alguna excusa de mal pagador que els grups polítics s’han encarregat ràpidament d’escampar.

No cauré en la simplificació de moda de dir que la culpa de la crisi econòmica que assota molts països (uns més que altres) és únicament d’uns pocs centres de poder (banquers, empresaris i polítics, majoritàriament). Fa uns anys molta gent va fer bestieses, estirant més el braç que la màniga, i ara en paguem tots les conseqüències.
És cert que els bancs probablement s’han aprofitat de la vulnerabilitat del sistema (aquella mà fluixa d’abans per repartir crèdits a tort i a dret s’ha convertit ara en una maça de ferro), que algunes empreses no dubten a l’hora de deslocalitzar o de tancar plantes no rendibles i que la política no ha sabut gestionar l’afer i ha quedat entre dos mars amb aires de passerell. Res d’això es pot negar.
En realitat, però, tota la societat en general acceptà el preu inflat dels pisos, lluir tot-terrenys de gamma alta per anar al súper o abandonar la planificació de la formació o la innovació pel premi immediat de participar en aquell creixement incontrolat.

Ara bé, pel que fa als polítics sí se’ls pot retreure amb contundència un fet: aquests mals moments no han contribuït a altra cosa que a allunyar encara més les cambres de representants del poble.
S’ha comprovat que els seus interessos difereixen de molt respecte els de la gent del carrer. Uns pensen en la baralla, la confrontació, la rivalitat, la preparació del ring per als següents comicis... Els altres, només resem sobreviure, esperem el plus del que ens havien venut com a estat del benestar i, de tant en tant, en nits d’ulls desperts fins i tot anhelem que es realitzi un d’aquells projectes que hem gosat plasmar sobre somni...
Vivim en dimensions paral·leles separades per una capa impermeable a algunes realitats.

Havíem sentit alguna vegada, en algun lloc, que l’únic que tenien en ment els polítics era no perdre la poltrona.
Però ara veiem que no únicament els interessa això. També volen que la seva sigui la poltrona més còmode. I no s’hi val que sigui de classe turista.