Res que no puguem anomenar

En el molt recomanable últim disc del grup barceloní Manel (titulat 10 milles per veure una bona armadura) hi ha un fragment d’una cançó que diu: “Si em llevés i fos rei, reuniria les Corts per incloure en el codi penal que es prohibeixi a la gent anar pel món buscant res que no pugui anomenar”.

M’ha semblat una frase oportuna, donada la situació actual de tot plegat.
I és que penso que un dels principals mals que té avui el nostre món és una manca total d’objectius. Sovint fem les coses per inèrcia o perquè ho marquen els cànons de la societat, de les modes o de vés a saber qui. Però sense pensar exactament en una raó ni parar-nos a analitzar l’impuls que ens farà abocar-nos a afirmar que requerim inexorablement allò.

Necessitem.
Necessitem perquè ens sentim necessitats. Això no obstant, moltes vegades no sabem exactament què és el que cerquem.

Ens hem convertit en una comunitat teledirigida per la publicitat, les marques i alguns convencionalismes. I hi convivim sense immutar-nos, com si no tinguéssim alternativa, enduts per l’espiral que uns certs interessos han arremolinat al nostre voltant.
Ja des de ben petits ens fan conscients que per aconseguir popularitat hem de dur el calçat esportiu amb uns logos determinats; i creixem amb la lliçó apresa que la reputació passa per dur una estrella sobre el capó del cotxe, que pertànyer a un elitista club de golf equivaldrà a l’èxit o que pregonant les virtuts de la tendència més radicalment innovadora serà quan demostrarem el grau de cultura que hem assolit, per exemple.

I no s’hi val a dir que perseguim allò tan complicat (o tan car) perquè “el veí ho té i nosaltres ens ho mereixem tant o més”; o perquè “avui en dia no s’és ningú si no se’n té un”; o perquè “és el que toca a gent de la nostra posició i la nostra edat”...
Abans d’emprendre un sobreesforç per quelcom, ja sigui material o immaterial, hem de tenir clar que ho volem realment; això primer de tot!
Naturalment que ens podrem permetre algun caprici, alguna cosa innecessària però que ens plau. Però sempre que l’anhel sigui personal, no pas imposat externament o conduït per un efecte osmòtic que pretengui omplir l’interior d’allò que a fora està en grans concentracions.
Manca molta planificació. I això es nota en les compres o en els costums de l’oci, però també en afers tan transcendentals com la política, el medi ambient o l’educació.

En àmbits empresarials, l’acrònim SMART defineix aquelles condicions que ha de tenir un objectiu per considerar-se oportú: ha d’ésser Específic (S), Mesurable (M), Assolible (A), Rellevant (R) i Temporal (T).
És a dir, la seva concreció ens ha de servir per a una finalitat concreta i aportar-nos un canvi efectiu, cal que puguem avaluar mitjançant xifres objectives si s’ha aconseguit o no, ha d’ésser realista i s’ha de poder posar data a la seva realització (“el proper mes ho tindré acabat” o “el dia 5 hauré assolit el 60% de la meta”).

Doncs ja és hora que retornem a uns principis avui presumptament extraviats. Que pretenguem triar la direcció per la qual avancem en correspondència a l’adreça fins la qual ens vulguem desplaçar, no pas segons la facilitat amb què puguem fer el camí (ja se sap que els carrers més concorreguts són normalment els que estan millor asfaltats i, per tant, és més fàcil transitar-hi; però, en aquest cas, la densitat de pas trairia els nostres principis).
Hem d’ésser més exigents amb els nostres objectius.

De tant en tant, abans de sortir a la guerra de soroll i competència que se’ns presenta cada cop que posem els peus al carrer, seria útil que féssim una llista de coses, moments, preparatius o utensilis que hem de concretar durant aquella data per al nostre ritme vital.
I saber justificar-nos davant de nosaltres mateixos per cadascuna de les necessitats; i potser també saber eliminar tot allò superflu que tan sols esdevindrà nosa.