Empatia

De nou han sobrevingut unes imatges esgarrifoses, que han anul·lat per uns moments la percepció de qualsevol altra realitat. Un atac injustificat als sentiments humans, que no s’acostumen ni tenen perquè a aquesta mena d’injustícies.
El terratrèmol de Japó ens deixà a tots tocats, esmaperduts per aquella violència gratuïta de la natura. La força de tot un planeta destinada a fer el mal, com si prengués exemple d’algunes de les males lliçons que els humans li hem donat.

I cada any que passa la retina rep amb un poder accentuat l’estímul de les desgràcies. Amb els nous mitjans tècnics, qualsevol cosa que ocorre a l’altra banda del món arriba al menjador de les nostres llars en rigorós directe i en una definició perfectament apta (massa i tot) per copsar qualsevol detall, fins i tot el de la llàgrima insinuant-se pupil·la enllà (o món ençà).

En aquest darrer cas, ja només uns minuts després que el moviment sísmic i el conseqüent tsunami encetessin el drama al país nipó, ens començaren a inundar de pantalles amb edificis fonent-se com paper o cotxes topant amb vaixells per la poca perícia a tractar amb l’element que els havia engolit de sobte.
I sense marge de recuperació, havíem de començar a patir per les rèpliques que ens anaven narrant o per si un mar desbocat acabava abocant aquella ràbia inusual sobre les terres de l’altre cantó del Pacífic.

Definitivament, la nova Comunicació ha procurat per a nosaltres un escenari completament diferent.
I ja no estic parlant solament d’Internet i les seves qualitats a bastament comentades d’establir nous mètodes de relació (xarxes socials, blocs, missatgeria instantània, …) o d’ajudar a crear un nou periodisme fet a mida del gust o la tendència del consumidor, per exemple.
Simplement amb un aparell tan quotidià i al qual gent de totes les edats i nivells socials està avesada com és el televisor ja es nota, aquest efecte.

Amb tecnologies audiovisuals anteriors (i ja no parlem de la premsa escrita), l’intercanvi d’informació sofria molts més retards. I aquests delays no únicament afectaven la fam de la societat per ésser els primers a conèixer quelcom, viciats per la pressa com estem.
Més que això, la immediatesa d’avui aporta a la comunicació un efecte empàtic especialment viu. En conèixer que aquella gent està passant per allò exactament en aquest moment fa que ens posem molt més en el seu lloc (tot el que s’hi pot estar amb el marge de la distància, és cert) i sentim el plany o l’eufòria en una segona pell molt pròxima a la nostra.
Quan ara rebem la notícia, aquesta no està acabada, sinó que moltes vegades tot just està començada. No hi ha encara un desenllaç trenat i els comentaris es van bastint a mesura que avancen els esdeveniments, fet que ens en fa de nou molt més partícips.

L’avantatge més important d’aquesta percepció és que ens ajuda a destriar totes aquelles fesomies que s’amaguen en el mosaic d’una gran nova.
Tot el que acceleri la nostra capacitat d’augmentar les realitats que habiten al nostre voltant fins a emmarcar-les en una faç concreta ens farà més humans, de ben segur.
I és que potser no identificarem en aquella cara un nom concret ni un conegut; però sí la por, la joia, l’amor, la desconfiança, l’odi, la curiositat, l’agraïment o milers d’altres sentiments.
Això ens permetrà sensibilitzar-nos amb l’empenta de l’experiència aliena. I reconèixer el que ens manca o valorar el que tenim.

La felicitat és una explosió, fugaç; però confonem els estats de transició amb una tristesa que té totes les de perdre quan la comparem amb la Tristesa vertadera.