Models

Des de fa unes setmanes que anem estressats per culpa del futbol. Tant se val si som aficionats o no, es parla tant i tan a tot arreu d’aquesta col·lecció de Barça-Madrids o Madrid-Barces que per força estem condemnats a barrejar-nos en la tònica d’excessos regnant.

Això no obstant, entre els uns i els altres estan bastint una representació grollera i dantesca del món del futbol (aquí, per no repetir la paraula futbol que ja havia emprat abans he pensat utilitzar el mot esport; però no estic segur de fins a quin punt l’esport es tracta exactament d’això, per tant ho deixaré així).
D’una banda hi ha els excessos verbals i el joc violent; i de l’altra, haver entrat en la provocació amb rebequeries infantils. El resultat, però, ha estat que s’ha accelerat una confrontació més, com si no en tinguéssim prou amb el que ja teníem, per un tema que un cop un dels dos equips (o un tercer) hagi aixecat la copa esdevindrà totalment estèril i caduc.
El que queda d’aquesta mena d’actes és el fons, les maneres. I aquestes no resulten precisament exemplificants ni educatives, gràcies al camí recargolat pel qual ha transcorregut tot plegat.

Moltes vegades s’ha obert el debat sobre els continguts televisius que miraven els nostres fills. I quants cops no s’haurà maleït una sèrie de dibuixos animats perquè es deia que no transmetia els valors adequats o s’haurà posat en dubte la validesa d’un programa per estar en l’anomenat horari protegit.
Alhora, gent tota exaltada posa el crit al cel perquè la formació que es dóna a les escoles no fa créixer d’una manera prou íntegra els infants. I en una part aquesta preocupació pot ésser fonamentada, però també s’ha de tenir en compte que l’educació no és una tasca exclusiva dels mestres, sinó que l’entorn familiar també hi té molt a dir i a fer.

Per tant, què deuen pensar els nens i nenes de l’espectacle de rabietes, insults i desqualificacions que els grans organitzen per un simple partit de futbol?
Segurament, la protecció instintiva que els més menuts construeixen i que els fa preocupar-se solament de les coses més immediates i senzilles causa que obviïn temes dramàtics (també de causa adulta) com per exemple les guerres (o que fins i tot els contraris de la pena de mort celebrin alguna mort). Però inevitablement sí que es fixaran en un xou pretesament per a tots els públics i que els crida l’atenció com pot ésser un Barça-Madrid.

I quan s’asseguin davant del televisor veuran un entrenador fatxenda que excusarà les seves derrotes (seves, perquè el col·lectiu serà el de menys) en les intervencions de tercers, uns jugadors marcant territori amb mètodes expeditius que res tenen a veure amb el joc net, uns altres que exageraran algunes accions com el company que diu mentides a la senyoreta perquè castiguin el pesat que sempre li fa la guitza, denúncies mútues i, a sobre, mentrestant tindran assegut al mateix sofà un pare o una mare proclamant per ordre rigorosament alfabètic tot aquell reguitzell de renecs i insults que a ells sempre els hauran dit que una persona educada mai ha de pronunciar.

Per això és més que important, vital, que els joves pugin amb un esperit crític forjat fermament. Perquè disposin de l’eina que els permetrà decidir en cada situació i en cada context si allò és més o menys correcte i matisar les contradiccions aparents. I és que els anys ensenyen que el Bé i el Mal són a vegades relatius; com relativa esdevé la vida quan s’extravia per metàfores i viaranys.
Els models absoluts, si és que n’hi havia, fa temps que són caducs. Ni esportistes, ni herois, ni artistes, ni polítics, ni moralines de conte… I tot i que pot ésser bo emmirallar-se puntualment en l’acció d’algú o en les paraules de l’altre, serà imprescindible disposar d’un llibre d’estil propi, d’una unitat de mesura entrenada per l’educació i l’experiència que ens permeti graduar els pensaments i els esdeveniments. Tots els pensaments i cadascun dels esdeveniments.