Des del dia vint de gener ja tenim instal·lat al despatx oval de la Casa Blanca el nou inquilí.
Durant la presa de possessió va ser realment emocionant l’espectacle de la gent.
En moments com aquest, amb el món submergit en una necessitat global, es requereixen il·lusions. Estímuls com els que ha provocat en l’ànim de la població l’enlairament d’Obama cap a l’Olimp del poder.
I que s’hagi complert d’una manera tan mediàtica el somni americà ens ha distret de crisis, hipoteques subprime i d’altres cabòries tan i tan familiars darrerament.
Segurament és una excusa que ens han ofert, una cortina de fum. Però en temps com els que vivim no ens podem permetre deixar passar ocasions.
Al capdavall, el somni americà no difereix gaire dels somnis que poden habitar les nits d’arreu del món. La diferència és que des d’aquest país ens han sabut vendre un conte que concorda molt bé amb l’esperit humà.
Com que estem obligats a pertànyer a un territori i a treballar (no tenim gaire opció), què millor que tenir la convicció que aquest lloc on vivim i aquesta feina que tenim ens poden catapultar a escalar posicions fins a ocupar el lloc que creiem què té línia directa amb la felicitat.
Tanmateix, l’hora de la veritat comença ara.
I les expectatives dipositades en el nou president ja des dels inicis de la precampanya fan, necessàriament, que la satisfacció tingui avui unes cotes pretensioses, ben complicades d’assolir.
Ara com ara, i sense pretendre menystenir les capacitats d’Obama, la disjuntiva seria sobre la forma d’actuar durant els primers dies del seu mandat.
Concretament, sobre si és totalment necessari o no anar per feina immediatament.
Sí, ja sé que el que proposo no difereix gaire d’ésser una estafa a tots els votants i a la població en general. Si han triat governants és precisament perquè aquests actuïn i no es quedin parats.
Ara, cal comptar que quan comencin les decisions sempre hi haurà alguna persona a qui aquestes no agradaran o es sentiran decebuts.
I això no justifica, ni molt menys, que es deixi d’actuar. Però és inevitable que quan es faci s’acabi amb la il·lusió d’algú… amb un pessic d’aquesta màgia que tant de bé està fent als americans i a la resta de planeta...
És un dels màxims compromisos a què ha d’arribar la classe política: conèixer on actuar, prioritzant i amb arguments sòlids; i que aquest projecte inclogui en el full de ruta la forma de dur-lo a terme. Les formes són vitals.
Acontentar a tothom és complicat, ja ho sabem. I quan els arguments emprats pels que executen no són suficientment sòlids o tenen llacunes evidents, el descontentament troba fonaments per a la desconfiança (dient això m’ha vingut al cap, no sé per què, el cognom Saura…).
Per tot això, ha estat molt important trobar un personatge com Barack Obama, amb una veu ferma i un discurs que traspuen confiança i seguretat, i amb un missatge implícit d’unió i de superació d’antics errors.
Ara que vénen els fets, tant de bo la música continuï sonant afinada per molt de temps, amortint els sorolls grollers a què la política ens ha anat acostumant fins ara.
Durant la presa de possessió va ser realment emocionant l’espectacle de la gent.
En moments com aquest, amb el món submergit en una necessitat global, es requereixen il·lusions. Estímuls com els que ha provocat en l’ànim de la població l’enlairament d’Obama cap a l’Olimp del poder.
I que s’hagi complert d’una manera tan mediàtica el somni americà ens ha distret de crisis, hipoteques subprime i d’altres cabòries tan i tan familiars darrerament.
Segurament és una excusa que ens han ofert, una cortina de fum. Però en temps com els que vivim no ens podem permetre deixar passar ocasions.
Al capdavall, el somni americà no difereix gaire dels somnis que poden habitar les nits d’arreu del món. La diferència és que des d’aquest país ens han sabut vendre un conte que concorda molt bé amb l’esperit humà.
Com que estem obligats a pertànyer a un territori i a treballar (no tenim gaire opció), què millor que tenir la convicció que aquest lloc on vivim i aquesta feina que tenim ens poden catapultar a escalar posicions fins a ocupar el lloc que creiem què té línia directa amb la felicitat.
Tanmateix, l’hora de la veritat comença ara.
I les expectatives dipositades en el nou president ja des dels inicis de la precampanya fan, necessàriament, que la satisfacció tingui avui unes cotes pretensioses, ben complicades d’assolir.
Ara com ara, i sense pretendre menystenir les capacitats d’Obama, la disjuntiva seria sobre la forma d’actuar durant els primers dies del seu mandat.
Concretament, sobre si és totalment necessari o no anar per feina immediatament.
Sí, ja sé que el que proposo no difereix gaire d’ésser una estafa a tots els votants i a la població en general. Si han triat governants és precisament perquè aquests actuïn i no es quedin parats.
Ara, cal comptar que quan comencin les decisions sempre hi haurà alguna persona a qui aquestes no agradaran o es sentiran decebuts.
I això no justifica, ni molt menys, que es deixi d’actuar. Però és inevitable que quan es faci s’acabi amb la il·lusió d’algú… amb un pessic d’aquesta màgia que tant de bé està fent als americans i a la resta de planeta...
És un dels màxims compromisos a què ha d’arribar la classe política: conèixer on actuar, prioritzant i amb arguments sòlids; i que aquest projecte inclogui en el full de ruta la forma de dur-lo a terme. Les formes són vitals.
Acontentar a tothom és complicat, ja ho sabem. I quan els arguments emprats pels que executen no són suficientment sòlids o tenen llacunes evidents, el descontentament troba fonaments per a la desconfiança (dient això m’ha vingut al cap, no sé per què, el cognom Saura…).
Per tot això, ha estat molt important trobar un personatge com Barack Obama, amb una veu ferma i un discurs que traspuen confiança i seguretat, i amb un missatge implícit d’unió i de superació d’antics errors.
Ara que vénen els fets, tant de bo la música continuï sonant afinada per molt de temps, amortint els sorolls grollers a què la política ens ha anat acostumant fins ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada