23 de gen. 2009

Matusalem



Aquesta última setmana ha estat de gira per Catalunya el Dr. Aubrey de Grey, la cara visible de la Methuselah Foundation.
Aquesta entitat sosté que és possible incrementar els anys de la vida humana pel camí de la ciència. I, ja que s’hi posen, proposen que l’augment no sigui precisament discret, sinó que parlen que seria factible viure fins a mil anys.

Les pautes que marquen aquest exponencial canvi vénen descrites per uns simples set punts.

Segons ells, els danys cel·lulars i moleculars són quasi els únics responsables que el pas dels anys deixi una petjada dràstica en els nostres organismes. I dintre d’aquests, es consideren (els efectes primaris, els anomenen): la pèrdua de cèl·lules i l’atrofia de teixits, les mutacions nuclears –de les quals sols consideren importants les que provoquen càncer-, les mutacions de mitocòndria, les cèl·lules resistents a la mort, el teixit que s’enrigideix, els agregats extracel·lulars i, per últim, els agregats intracel·lulars.
Més enllà d’aquests conceptes, els efectes secundaris que provoquen l’envelliment, com les inflamacions o l’estrès oxidatiu, es poden obviar.

Per tant, “senzillament” atacant els set punts primaris es tallarien de soca-rel els efectes fisiològics que ens acosten a la mort (es considera que les principals causes de mortalitat, com són els càncers i els problemes cardiovasculars, tenen poca incidència en un cos “jove” o “no-envellit”).

La Methuselah Foundation assegura tenir ja, fins i tot, el pla de treball adequat per desenvolupar les diverses àrees (anomenat SENS, Strategies for Engineered Negligible Senescence), i anuncien que la utopia es podria fer realitat en uns deu anys.

L’aval científic per una banda va a favor de la idea, ja que les causes tenen un fonament correcte i no es pot negar la gran capacitat de síntesi que aquesta gent han tingut per vendre el somni.
Però per molt que es tingui un guió, el propi text sobrepassa el guionista i escriure un bon final amb l’alfabet de la ciència actual resulta avui per avui improbable.

Al capdavall, els objectius que han marcat el Dr. De Grey i els seus col·laboradors són els mateixos amb els que treballen d’una forma aïllada un percentatge altíssim dels científics que actualment es dediquen a la investigació. I per molt que es vagin obtenint resultats, cal ser prudent. El moment de combinar les tècniques ja llestes per afrontar un mateix objectiu no sembla immediat.

D’altra banda, si l’avenç fructifiqués les conseqüències serien tan irracionals que, per força, el debat moral s’hi hauria de posar per davant i aturar-li els peus; com a mínim provisionalment fins que les implicacions fossin contrastades.

Si aconseguíssim viure més anys, el planeta es veuria superpoblat i els recursos s’esgotarien a passes encara més forçades de les que observem ara.
A més, la transició entre generacions que caracteritza la manera que hem assumit de definir els avenços que la humanitat va bastint, es veuria esquinçada.
L’afany d’anar millorant les coses es podria veure afectat pel fet de la contínua reforma. Avui lluitem per deixar un món millor a les posteriors generacions, però si visquéssim mil anys segurament veuríem com anem deixant enrere transformacions que un dia havíem considerat cabdals i les cames de la motivació es podrien anar afeblint.

Per tot això, ara que, vés qui ho havia de dir, una estúpida guerra d’autobusos ha reobert un debat (més que un debat, El Debat) tan pretensiós com és el de l’existència de Déu, potser hem d’apuntar-nos de forma subjacent a una polèmica prèvia.

Alguns creients potser han de fer l’esforç de reescoltar el missatge de Déu. Que aquest no s’encalli en interpretacions personals de rígids preceptes i de vells textos.
Tant de bo la religió s’usi com una guia moral que no pretengui uniformitzar els individus ni servir d’excusa, sinó simplement donar-los una pauta sobre la qual escriure la pròpia història.

I pel que fa als ateus, que siguin capaços de trobar per la via de l’autoservei el mateix que els creients busquen en la religió.
Al capdavall, per qualsevol personalitat resulta imprescindible un barem que sustenti les decisions més compromeses que haurà d’afrontar.

L’únic que cal és el respecte necessari perquè tothom comprengui i respecti la decisió de l’altre.
Hi ha qui li agradarà comprar-se una casa feta i hi haurà qui preferirà fer-la créixer maó a maó. Cada opció té els seus pros i contres; i moltes respostes sols s’han d’escriure a l’interior de cadascú…

L’important, però, és que tots tinguem uns fonaments que ens sustentin i que ens permetin tenir una base estable per quan arribin preguntes complicades; per exemple, la de si ens interessa o no viure mil anys...