L’any 1936 Margaret Mitchell va acabar d’escriure una novel·la que l’havia portat deu anys de cap. A part dels seus inqüestionables mèrits literaris, aquesta es popularitzà per la pel·lícula amb la qual, l’any 1939, el director Victor Fleming la va adaptar.
Es tracta, com segurament hauran endevinat, d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the wind).
A Catalunya, fa un parell de setmanes, l’efecte meteorològic que dóna nom a aquesta peça també en va protagonitzar una de sonada a casa nostra.
Un vent aterrador, viu com mai, que arrasava les coses que fins aquell moment havien gosat restar en peu, desafiants i finalment vençudes.
El rastre era un homenatge pòstum, una agonia d’allò material escampat cap al no-res, amb un himne de fons que versava sobre la caducitat del que l’espècie humana construeix creient fort i impermutable.
Fins i tot, i encara és més greu, es va haver de pagar el preu desmesurat de vides humanes.
Hi ha coses que no tindrien que poder entrar en els plans ni tan sols de les coses inesperades.
Les lectures que es poden fer de l’episodi són variades (fins al punt de la pròpia consideració des de la qual se’l defineix: des d’incident fins a catàstrofe…)...
Hi ha qui en treu com a conseqüència els errors d’infraestructura que hi podria haver hagut i que haurien permès un dany tan considerable.
Realment, hem d’estar preparats per enfrontar-nos a fenòmens que ens atacaran molt de tant en tant? Els hem de considerar extraordinaris o bé hem de comptar plenament amb ells?
Una noció estretament relacionada amb aquest fet és la de canvi climàtic.
Que alguna cosa està canviant és indubtable. Hi ha observacions com la del desgel dels Pols que així ho sentencien.
Ara bé, les repercussions a les nostres latituds no estan tan clares. Creiem observar fets anormals; però també és cert que la darrera patacada sempre ens colpeja amb més força pel mecanisme selectiu de la ment.
Si es constatés que aquesta serà la tònica habitual a partir d’ara, sens dubte que hauríem de començar a pensar de canviar tots els hàbits i normes tècniques emprades fins ara en el nostre urbanisme i en les rutines assumides.
I, entremig d’excuses polítiques per part d’uns i de petició d’explicacions per part dels altres (responsabilitats de mal voler), quan el mal s’ha fet comencen les reparacions.
Arreglar allò material i posar en ordre les mesures per prevenir allò que aquest cop ha fallat o millorar el que no pot fallar.
Què s’ha de fer a partir d’ara?
Quan les ràfegues fortes han passat, és el torn del recompte d’allò que el vent s’ha endut; però, a més, és vital apuntar tot allò amb què el vent no ha pogut…
Allò que el vent s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una gran atenció perquè ens poden fallar.
Allò que el vent no s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una atenció immensa perquè hem après que no ens fallaran…
Es tracta, com segurament hauran endevinat, d’Allò que el vent s’endugué (Gone with the wind).
A Catalunya, fa un parell de setmanes, l’efecte meteorològic que dóna nom a aquesta peça també en va protagonitzar una de sonada a casa nostra.
Un vent aterrador, viu com mai, que arrasava les coses que fins aquell moment havien gosat restar en peu, desafiants i finalment vençudes.
El rastre era un homenatge pòstum, una agonia d’allò material escampat cap al no-res, amb un himne de fons que versava sobre la caducitat del que l’espècie humana construeix creient fort i impermutable.
Fins i tot, i encara és més greu, es va haver de pagar el preu desmesurat de vides humanes.
Hi ha coses que no tindrien que poder entrar en els plans ni tan sols de les coses inesperades.
Les lectures que es poden fer de l’episodi són variades (fins al punt de la pròpia consideració des de la qual se’l defineix: des d’incident fins a catàstrofe…)...
Hi ha qui en treu com a conseqüència els errors d’infraestructura que hi podria haver hagut i que haurien permès un dany tan considerable.
Realment, hem d’estar preparats per enfrontar-nos a fenòmens que ens atacaran molt de tant en tant? Els hem de considerar extraordinaris o bé hem de comptar plenament amb ells?
Una noció estretament relacionada amb aquest fet és la de canvi climàtic.
Que alguna cosa està canviant és indubtable. Hi ha observacions com la del desgel dels Pols que així ho sentencien.
Ara bé, les repercussions a les nostres latituds no estan tan clares. Creiem observar fets anormals; però també és cert que la darrera patacada sempre ens colpeja amb més força pel mecanisme selectiu de la ment.
Si es constatés que aquesta serà la tònica habitual a partir d’ara, sens dubte que hauríem de començar a pensar de canviar tots els hàbits i normes tècniques emprades fins ara en el nostre urbanisme i en les rutines assumides.
I, entremig d’excuses polítiques per part d’uns i de petició d’explicacions per part dels altres (responsabilitats de mal voler), quan el mal s’ha fet comencen les reparacions.
Arreglar allò material i posar en ordre les mesures per prevenir allò que aquest cop ha fallat o millorar el que no pot fallar.
Què s’ha de fer a partir d’ara?
Quan les ràfegues fortes han passat, és el torn del recompte d’allò que el vent s’ha endut; però, a més, és vital apuntar tot allò amb què el vent no ha pogut…
Allò que el vent s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una gran atenció perquè ens poden fallar.
Allò que el vent no s’endugué són les coses a les quals hem de prestar una atenció immensa perquè hem après que no ens fallaran…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada