La setmana passada, el diari The New York Times ens va sorprendre (és un dir) amb un article que lloava la trajectòria esportiva del F. C. Barcelona i remarcava el canvi que hi havia hagut entre aquesta temporada i les anteriors.
Es pot ben dir que res de nou. Des de que ha començat la temporada futbolística que els diaris d’aquí (i els de Madrid, que això ja costa més…!) repeteixen el mateix; i no per això cada nou escrit es torna un esdeveniment.
Ara bé, quan es diu des de fora sembla que tot canviï…
I el clímax de l’episodi arriba quan, a la part final del reportatge, es fa una repassada a la història del club i s’apel·la al More than a club, a la representativitat catalana i al tret diferencial.
Ara sí, Laporta i els barcelonistes de pro a punt de la llàgrima…
Per un país tan mancat d’autoestima com aquest té un immens valor que els estrangers ens dediquin alguna lloança.
Podem buscar un paral·lelisme a aquesta situació a la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall!.
Posaria la mà al foc que la majoria de nosaltres la trobem extremament rància i representant d’un comportament acomplexat de tercer món.
Això no obstant, quan sentim de veus llunyanes que alguna cosa o algú amb la mínima referència catalana és bo en el seu àmbit, la nostra caiguda de baba no difereix gaire de la pandereta i pompa que retratava el film. Fins i tot en els moderns temps actuals.
Qualsevol eco que provingui de més enllà de les esquifides fronteres s’amplifica.
I això que no sempre aquests comentaris ens deixen del tot ben parats. Valgui com a exemple l’article (i posteriors reafirmacions per part de la mateixa publicació) del setmanari britànic The Economist.
Aquest, presentava (snif) als seus lectors la problemàtica (snif snif) que patia l’estat espanyol, on, segons ells, els separatistes (snif snif snif) catalans i bascos eren els portadors de tots els mals haguts i per haver, i els desestabilitzadors de la situació d’aquest racó d’Europa; i fins i tot s’arribava a acusar de cacic algun expresident català.
Però això, com en el cas de les alabances, també ha estat magnificat. Com si ens obstinéssim a haver de justificar una situació irreal que ningú deu conèixer com els que la vivim.
Ara que l’any s’acaba, és el moment de fer llistats. I aquí també hem de mirar si ens convé que ens els dictin o no des de fora.
Per una banda, hi haurà la llista de les coses que ens han passat durant aquests dotze mesos.
Segurament escrita a títol col·lectiu en paper de carbó, serà un conte fosc i tenyit de la crisi implacable que ens han (hem) buscat en molts àmbits (i també l’econòmic).
Redacció, però, que no podem permetre de cap de les maneres que teixeixin sense comptar amb nosaltres.
Ningú com la pròpia persona per conèixer els mil matisos que han sobrevolat cada paisatge i saber destil·lar la fel de les pròpies derrotes o la mel d’aquells benaurats petits instants de glòria.
Per un altre cantó, hi ha un segon manifest a posar sobre lletra. Es tracta del dels desitjos personals que clavem en la diana del 2009.
I aquest cop, tot i requerir igualment la cal·ligrafia de l’individu, segurament es bo que es basin amb una opinió estrangera que els doni un plus.
Si els nostres desitjos per a l’any pròxim són compartits per algú altre (o, millor encara, que s’entrellacin amb els d’algú altre), deu ser que tenen doble valor.
Restarà el desig que tinguem punteria i els encertem de ple en el blanc impol·lut que el calendari tot just avui comença a representar.
Feliç 2009.
Es pot ben dir que res de nou. Des de que ha començat la temporada futbolística que els diaris d’aquí (i els de Madrid, que això ja costa més…!) repeteixen el mateix; i no per això cada nou escrit es torna un esdeveniment.
Ara bé, quan es diu des de fora sembla que tot canviï…
I el clímax de l’episodi arriba quan, a la part final del reportatge, es fa una repassada a la història del club i s’apel·la al More than a club, a la representativitat catalana i al tret diferencial.
Ara sí, Laporta i els barcelonistes de pro a punt de la llàgrima…
Per un país tan mancat d’autoestima com aquest té un immens valor que els estrangers ens dediquin alguna lloança.
Podem buscar un paral·lelisme a aquesta situació a la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall!.
Posaria la mà al foc que la majoria de nosaltres la trobem extremament rància i representant d’un comportament acomplexat de tercer món.
Això no obstant, quan sentim de veus llunyanes que alguna cosa o algú amb la mínima referència catalana és bo en el seu àmbit, la nostra caiguda de baba no difereix gaire de la pandereta i pompa que retratava el film. Fins i tot en els moderns temps actuals.
Qualsevol eco que provingui de més enllà de les esquifides fronteres s’amplifica.
I això que no sempre aquests comentaris ens deixen del tot ben parats. Valgui com a exemple l’article (i posteriors reafirmacions per part de la mateixa publicació) del setmanari britànic The Economist.
Aquest, presentava (snif) als seus lectors la problemàtica (snif snif) que patia l’estat espanyol, on, segons ells, els separatistes (snif snif snif) catalans i bascos eren els portadors de tots els mals haguts i per haver, i els desestabilitzadors de la situació d’aquest racó d’Europa; i fins i tot s’arribava a acusar de cacic algun expresident català.
Però això, com en el cas de les alabances, també ha estat magnificat. Com si ens obstinéssim a haver de justificar una situació irreal que ningú deu conèixer com els que la vivim.
Ara que l’any s’acaba, és el moment de fer llistats. I aquí també hem de mirar si ens convé que ens els dictin o no des de fora.
Per una banda, hi haurà la llista de les coses que ens han passat durant aquests dotze mesos.
Segurament escrita a títol col·lectiu en paper de carbó, serà un conte fosc i tenyit de la crisi implacable que ens han (hem) buscat en molts àmbits (i també l’econòmic).
Redacció, però, que no podem permetre de cap de les maneres que teixeixin sense comptar amb nosaltres.
Ningú com la pròpia persona per conèixer els mil matisos que han sobrevolat cada paisatge i saber destil·lar la fel de les pròpies derrotes o la mel d’aquells benaurats petits instants de glòria.
Per un altre cantó, hi ha un segon manifest a posar sobre lletra. Es tracta del dels desitjos personals que clavem en la diana del 2009.
I aquest cop, tot i requerir igualment la cal·ligrafia de l’individu, segurament es bo que es basin amb una opinió estrangera que els doni un plus.
Si els nostres desitjos per a l’any pròxim són compartits per algú altre (o, millor encara, que s’entrellacin amb els d’algú altre), deu ser que tenen doble valor.
Restarà el desig que tinguem punteria i els encertem de ple en el blanc impol·lut que el calendari tot just avui comença a representar.
Feliç 2009.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada