Aquesta setmana han transcendit les brutals agressions que es van produir en un partit de futbol de tercera regional.
Els fets van passar en l’enfrontament (en principi havia d’ésser solament un encontre esportiu, però bé…) entre el Club Atlético Rosario Central de Catalunya (un equip format per jugadors de set nacionalitats diferents) i el Bada Bing (que presumptament integra Boixos Nois i exjugadors d’un equip que l’any 2006 ja va ser expulsat de la Federació Catalana de Futbol).
Per l’“especial configuració” d’ambdós equips es fàcil relacionar l’altercat amb un atac d’arrels xenòfobes.
I, arribats a aquest punt, per molt que el ser políticament correcte que tant s’estila no ho aconselli, de seguida et ve al cap en contemplar la situació la noció de l’excusa.
Uns individus que han estat expulsats del Camp Nou per comportament violents i que acostumen a portar amb ells, com és el cas, pals no participen; mai, en res, ni tan sols en competicions esportives.
Participar és un mot que no entra en el seu diccionari. La ràbia els fa obviar el trànsit. L’únic que els interessa és la seva particular victòria. Guanyar a una quimera fabricada per l’odi i que no és res més que l’eterna derrota d’ells mateixos i d’una societat que adoba comportaments tan mancats de lògica com aquests.
Lamentablement, aquestes excuses han pol·linitzat en el nostre món i són més que habituals.
Amaguem mitjançant un fet relativament corrent o acceptat socialment una segona intenció més obscura.
I no m’estic referint a les tapadores que ja vénen d’antic. Aquestes com a mínim estaven fetes amb la gràcia de saber que havien d’ocultar totalment el fet delictiu o si més no discutible.
Les excuses a les quals faig esment són aquelles que tothom veu perfectament a la seva rereguarda l’intenció que intenten tapar. Però ja ens hi hem acostumat, i aquest “mal costum” les ha fet gairebé totalment prescindibles, però resten vigents per una falsa moralitat.
Si uns que es vesteixen de futbolistes insulten des del primer minut de joc els rivals i vénen de casa “previnguts” amb objectes contundents, no tenen com a intenció primogènita jugar a futbol.
De la mateixa manera (en situacions menys greus, és clar) que moltes empreses fan obres de caritat per desgravar impostos o que els polítics que ens mereixem es disfressen de treballadors per al país per satisfer fams personals i lluites supèrflues…
Parlant d’excuses polítiques, menció especial per a l’estimada ministra Magdalena Álvarez.
Amb els problemes d’aquests dies a l’aeroport de Barajas ha tornat a donar mostres del seu do de delegar les responsabilitats a tercers (a posteriori, això sí…), tot demanant dimissions sempre alienes, i de la gràcia andalusa que té per presumir de ministeri a les inauguracions i alhora dir que ella només passava per allà quan es tracta de respondre d’algun dels seus evidents dèficits de professionalitat.
Però bé… les excuses serveixen també perquè els que som espectadors d’incapacitats com aquesta o de fets deplorables com els de violència xenòfoba puguem fer veure que ens han enganyat i continuar com si res; despreocupats i com si la cosa no anés amb nosaltres…
Els fets van passar en l’enfrontament (en principi havia d’ésser solament un encontre esportiu, però bé…) entre el Club Atlético Rosario Central de Catalunya (un equip format per jugadors de set nacionalitats diferents) i el Bada Bing (que presumptament integra Boixos Nois i exjugadors d’un equip que l’any 2006 ja va ser expulsat de la Federació Catalana de Futbol).
Per l’“especial configuració” d’ambdós equips es fàcil relacionar l’altercat amb un atac d’arrels xenòfobes.
I, arribats a aquest punt, per molt que el ser políticament correcte que tant s’estila no ho aconselli, de seguida et ve al cap en contemplar la situació la noció de l’excusa.
Uns individus que han estat expulsats del Camp Nou per comportament violents i que acostumen a portar amb ells, com és el cas, pals no participen; mai, en res, ni tan sols en competicions esportives.
Participar és un mot que no entra en el seu diccionari. La ràbia els fa obviar el trànsit. L’únic que els interessa és la seva particular victòria. Guanyar a una quimera fabricada per l’odi i que no és res més que l’eterna derrota d’ells mateixos i d’una societat que adoba comportaments tan mancats de lògica com aquests.
Lamentablement, aquestes excuses han pol·linitzat en el nostre món i són més que habituals.
Amaguem mitjançant un fet relativament corrent o acceptat socialment una segona intenció més obscura.
I no m’estic referint a les tapadores que ja vénen d’antic. Aquestes com a mínim estaven fetes amb la gràcia de saber que havien d’ocultar totalment el fet delictiu o si més no discutible.
Les excuses a les quals faig esment són aquelles que tothom veu perfectament a la seva rereguarda l’intenció que intenten tapar. Però ja ens hi hem acostumat, i aquest “mal costum” les ha fet gairebé totalment prescindibles, però resten vigents per una falsa moralitat.
Si uns que es vesteixen de futbolistes insulten des del primer minut de joc els rivals i vénen de casa “previnguts” amb objectes contundents, no tenen com a intenció primogènita jugar a futbol.
De la mateixa manera (en situacions menys greus, és clar) que moltes empreses fan obres de caritat per desgravar impostos o que els polítics que ens mereixem es disfressen de treballadors per al país per satisfer fams personals i lluites supèrflues…
Parlant d’excuses polítiques, menció especial per a l’estimada ministra Magdalena Álvarez.
Amb els problemes d’aquests dies a l’aeroport de Barajas ha tornat a donar mostres del seu do de delegar les responsabilitats a tercers (a posteriori, això sí…), tot demanant dimissions sempre alienes, i de la gràcia andalusa que té per presumir de ministeri a les inauguracions i alhora dir que ella només passava per allà quan es tracta de respondre d’algun dels seus evidents dèficits de professionalitat.
Però bé… les excuses serveixen també perquè els que som espectadors d’incapacitats com aquesta o de fets deplorables com els de violència xenòfoba puguem fer veure que ens han enganyat i continuar com si res; despreocupats i com si la cosa no anés amb nosaltres…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada