Ara sí que comencem de debò l’any. Després de la pausa per la publicitat de les festes nadalenques, on tots plegats intentem vendre una mica millor la reputació humana fent-nos semblar una mica més bons, arriba l’inici real.
Per molt que ens vulguin vendre l’alleujament de les rebaixes, la pujada de gener no tindrà descans. Serà tempestuosa, amb cotes de salvatge inclinació i sense descans possible.
No és una amenaça. Ans el contrari: serà bo, amb tot el que ens ha vingut a sobre els darrers mesos, posar-nos de mans a l’obra.
Fins ara ha estat el torn dels plànings, dels plànols i de les propostes. Ara cal passar a ocupar-se, però, dels terminis, de les immediateses i de les prioritzacions.
Tots els temes que han quedat pendents del darrer any o que ja arrastrem en el peculiar històric han de trobar solució.
Què ha canviat respecte fa unes setmanes, quan el problema estava ja en un punt àlgid però en passàvem com si res?
Doncs el propòsit que la bonança del Nadal i el canvi de xifra en el calendari han gravat en les nostres consciències!
Vam decidir que seríem millors o que acabaríem donant el do de pit definitiu per solventar maldecaps i mancances.
I hem trobat en l’any 9 l’excusa definitiva per marcar una data límit que al final s’acabarà complint o no. Si cal, ja trobarem alguna excusa per justificar la manca de perspicàcia…
La llista d’assumptes que arrastrem és llarga i variada.
Des de recordatoris que s’hauran d’anar distribuint a través de tota l’agenda (o fins i tot d’any a any) per anar-se conformant engruna a engruna a llarg termini amb dedicació i tenacitat, fins a afers que l’eradicació sols depèn d’un instant saturat de decisió i empenta.
Quan i com tanquem temes és cosa nostra. Ara bé, cal prendre consciència de no agafar mals exemples.
Sobretot, tal i com pinten les coses, és aconsellable no emmirallar-se pel que fa a la resolució de conflictes en el que té tots els números de ser un dels temes a tancar de l’any: el malson inacabable d’Israel-Gaza.
Quan l’odi és una espessa nevada que tapa el verd d’un diàleg que no troba primavera, poca cosa hi ha a pelar.
També serà bo que deixem de banda les actituds que pregonen una voluntat de solució però només ho fan de paraula (vegi’s l’exemple dels ministres i consellers que actuen a la pantomima carregosa que han batejat Finançament).
Per molt que es digui, la voluntat no és el que compta.
I encara que potser és cert que qui fa el que pot no està obligat a més, amb un panorama com el que se’ns presenta no podem fer altra cosa que trobar solucions. I ja!
Per molt que ens vulguin vendre l’alleujament de les rebaixes, la pujada de gener no tindrà descans. Serà tempestuosa, amb cotes de salvatge inclinació i sense descans possible.
No és una amenaça. Ans el contrari: serà bo, amb tot el que ens ha vingut a sobre els darrers mesos, posar-nos de mans a l’obra.
Fins ara ha estat el torn dels plànings, dels plànols i de les propostes. Ara cal passar a ocupar-se, però, dels terminis, de les immediateses i de les prioritzacions.
Tots els temes que han quedat pendents del darrer any o que ja arrastrem en el peculiar històric han de trobar solució.
Què ha canviat respecte fa unes setmanes, quan el problema estava ja en un punt àlgid però en passàvem com si res?
Doncs el propòsit que la bonança del Nadal i el canvi de xifra en el calendari han gravat en les nostres consciències!
Vam decidir que seríem millors o que acabaríem donant el do de pit definitiu per solventar maldecaps i mancances.
I hem trobat en l’any 9 l’excusa definitiva per marcar una data límit que al final s’acabarà complint o no. Si cal, ja trobarem alguna excusa per justificar la manca de perspicàcia…
La llista d’assumptes que arrastrem és llarga i variada.
Des de recordatoris que s’hauran d’anar distribuint a través de tota l’agenda (o fins i tot d’any a any) per anar-se conformant engruna a engruna a llarg termini amb dedicació i tenacitat, fins a afers que l’eradicació sols depèn d’un instant saturat de decisió i empenta.
Quan i com tanquem temes és cosa nostra. Ara bé, cal prendre consciència de no agafar mals exemples.
Sobretot, tal i com pinten les coses, és aconsellable no emmirallar-se pel que fa a la resolució de conflictes en el que té tots els números de ser un dels temes a tancar de l’any: el malson inacabable d’Israel-Gaza.
Quan l’odi és una espessa nevada que tapa el verd d’un diàleg que no troba primavera, poca cosa hi ha a pelar.
També serà bo que deixem de banda les actituds que pregonen una voluntat de solució però només ho fan de paraula (vegi’s l’exemple dels ministres i consellers que actuen a la pantomima carregosa que han batejat Finançament).
Per molt que es digui, la voluntat no és el que compta.
I encara que potser és cert que qui fa el que pot no està obligat a més, amb un panorama com el que se’ns presenta no podem fer altra cosa que trobar solucions. I ja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada