Abdicar

El temps passat era una rua inesgotable d’imatges i paraules oferint al present el descrèdit de la comparació. A l’ara també li hauria agradat tastar aquell prestigi, el respecte, anar-se’n a dormir amb la impressió d’haver complert durant aquell jorn algun objectiu... Però en algun moment (no sabia ben bé quan) s’havia produït un sisme que havia esquinçat pel mig i d’arrel l’estructura de qualsevol continuïtat. Ja res era allò que un cop havia estat.

Últimament, tenia la sensació que el transitar havia esdevingut fer la menys nosa possible als altres, a aquells que sí tenien quelcom a realitzar. Per tant, havia hagut de readaptar els seus moviments perquè el conduïssin cap a les zones més innòcues, menys atapeïdes; aquelles en les quals no passava absolutament res, per bé i per mal. Absolutament res.

S’havia acabat intentar cercar el centre; o com a mínim allò que ell havia anomenat “centre”. Avui, els projectes que no s’havien assolit continuarien en el seu ostracisme, arraconats a la part més alta de l’armari que abans havia estat el de la il·lusió i avui havia esdevingut, per obra de la salvatge ombra que hi havia fet niu a sobre, el de la pura i dura frustració.

Ja no serveix. No serveix o l’han convençut que ja no servia. Tant se val.

La qüestió és que ha hagut de reemmotlar les seves rutines a aquesta exasperant no-pressa. La impaciència per tantes coses no fetes i dies que no aconseguien encabir l’avidesa de les idees arremolinant-se a l’àxon de cadascuna de les seves neurones ha deixat camí al buit més absolut.

No cal ni dir que encara li costa acostumar-se a un xiuxiueig del silenci que oïdes neòfites podrien confondre amb l’eco de la mort. Un so semblant al d’una flauta celta muda simbolitza en el seu cervell la presència de la companyia que no hi és, de la missió que no es pronuncia, de l’anti-bullici dels afores, dels mots amables que s’han esfumat...

Ell sap que segurament no n’hi ha per tant (tot i que s’hi assembla força). Simplement i senzilla ha arribat l’hora de baixar del tren en aquesta estació que no sap ni tan sols si és la seva.

No té pas perquè ser traumàtic. Només es tracta de posar l’intermitent i fer-se a un costat del viarany. Que a partir d’ara remin uns altres.

Per tant, li travessa per la ment una declaració inesperada que pronuncia amb un to decidit i contundent:

“Avui decideixo abdicar del que he estat realitzant fins aquest moment”.

Dit això, hi haurà qui ho lamentarà, qui se n’alegrarà o fins i tot qui, impassible, es deixarà embolicar per la indiferència més absoluta. Tant li fa.

Però ell ja ha dit allò que sempre havia volgut articular.

Des de ben petit els contes li havien narrat que alguns personatges es podien permetre la llibertat de desertar de la seva missió amb tots els honors i una extrema solemnitat. Per exemple, aquells reis que engalanaven el camí cap al tron dels seus gentils fills en nom d’un majestàtic romanticisme.

Tanmateix, a mesura que el seu cap es va fent a la idea de la seva estranya proclamació tot just pronunciada, es va adonant de la irrealitat que aquesta pregona.

Dels temes vertaderament importants, de les tasques cabdals, decisives, ningú en pot abdicar. Tenen adscrita una responsabilitat (envers nosaltres mateixos i els altres) massa potent com per ignorar-la.

Només els reis poden abdicar de quelcom.

A l'ull de l'huracà

Fa quinze dies a l’Alt Camp hi va haver un tornado. La característica inusual del fenomen causà que se’n parlés en algun medi de comunicació, però res més enllà de la simple anècdota, de la curiositat.

Encara que deixem de banda el fet suficientment important que hi va haver danys materials (afortunadament no pas de personals), l’episodi segurament hauria tingut una consideració ben diferent si s’hagués produït en alguna altra contrada del nostre (diuen, perquè a vegades sempre que s’escapa de les mans de tots plegats) país.

Si en comptes d’haver afectat Vilabella o haver-se vist des del Pla de Santa Maria o des de Puigpelat s’hagués albirat des de l’àrea metropolitana de Barcelona, m’hi apostaria alguna cosa que hauria tingut algun minut més de telenotícies i hauria escalat pàgines dels diaris fins abastar quelcom més que aquelles breus línies fetes per produir la perplexitat amb segons de caducitat d’allò inesperat.

I és que algunes vegades fa l’efecte que allò que sobrepassa amb escreix els límits dels deltes de Besós i Llobregat és una mica menys Catalunya, com uns ciutadans de segona divisió.

Efectivament, a nivell informatiu no tothom és igual. És més, persisteixen diferències que ni les noves tendències han aconseguit apaivagar o minvar en absolut.

És innegable que les comunicacions s’han democratitzat amb la irrupció contundent dels medis socials. Avui, Facebook, Twitter, Instagram, Pinterest, Youtube i moltes altres plataformes han originat que a cada cantonada hi pugui haver un exèrcit de corresponsals disposats a fer una crònica o oferir el testimoni en primera persona d’allò ocorregut.

Això, però, ha originat un circuit alternatiu en què tothom pot triar a la carta allò sobre què vol emfatitzar la seva atenció. Normalment, el seu àmbit local o territorial d’influència i aquelles informacions sectorials molt específiques i concretes.

Tanmateix, els grans medis, aquells transversals que posseeixen les grans audiències i decreten amb el seu veredicte allò que és vertaderament “important”, es continuen referint als mateixos termes i formats de tota la vida.

És més, amb l’excusa que ara hi ha disponibles altres canals alternatius per ampliar les informacions cap al cantó anhelat, cada mitjà es veu en cor de centrar amb total impunitat els seus esforços sobre allò que el seu “llibre d’estil” (en dir això, vegi’s normalment “llibre d’interessos”) dicta.

Actualment ens omplim molt la boca de l’alfabetització digital. Parlem de l’objectiu que tothom acabi tenint unes competències mínimes en l’ús de les noves tecnologies, alhora que els nostres infants assoleixin un nivell uniformitzat en el seu ús, com a bons nadius digitals que són.

Això no obstant, què hi ha de l’alfabetització informativa? Què se n’ha fet del dret que hauria d’estandarditzar la consulta d’aquest tipus, de forma que tothom sabés on trobar (i pogués) allò que vol conèixer, quines n’han estat les fonts i altres informacions complementàries (incloent el color de l’opinió que tenyeix l’“objectivitat” de la notícia?

I aconseguir que un tornado sobre l’Alt Camp acabi tenint per fi el mateix valor que un que transiti sobre l’horitzó de la costa barcelonina!

Queixa

Els últims fets al barri barceloní de Sants han salpebrat l’actualitat, deixant fins i tot en un incòmode segon pla a una notícia tan important (o que en principi hauria d’haver-ho esdevingut) com són les conseqüències de les eleccions europees (o fins i tot la recent abdicació).

Suposo que ja coneixeran l’episodi... La setmana passada, coincidint amb la desocupació i posterior esfondrament de l’edifici “okupat” de Can Vies, s’inicià una preocupant espiral de manifestacions i d’enfrontaments al carrer.

És cert que el procés començà ja fa set anys, quan l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), propietària de l’immoble, denuncià l’estada il·legal. I posteriorment, a primers d’any, el Tribunal Suprem ordenà un desallotjament que tenia com a data límit per executar-se el 30 de maig.

Un primer efecte de l’assumpte (tot i que aquest cop no tinc intenció de fixar-m’hi excessivament) és el seguiment que de la qüestió han realitzat els mitjans de comunicació.

Alguns han criminalitzat una posició i els altres, l’oposada. És clar que això no ve de nou, ja que depenent de la posició ideològica des de la qual s’apreciï una vista el cromatisme és molt diferent.

El més estrany és que aquesta divisió s’estén fins i tot entre la població més pròxima als fets: entre els propis veïns de Sants hi ha avui qui exposa que des de Can Vies es duia a terme una missió social encomiable, i qui afirma que no s’hi podia viure a prop; o la dualitat dels que comuniquen que no n’hi ha per tant sobre el que diuen les notícies en referència a la violència de les darreres nits, i aquells que ho pinten com un vertader infern.

L’objectivitat ja les té, aquestes coses...

Tanmateix, el que a l’hora d’escriure aquest article considero digne de reflexionar és la manera que entre tots hem bastit d’expressar les queixes.

Primerament, deixar constància que els fets de Can Vies m’han fet encetar aquest debat, tot i que penso que en aquest assumpte hi pot haver altres motius barrejats (temes polítics, de descrèdit, etcètera), i conseqüentment no n’és representatiu.

Dit això, torno al que m’interessa...

Crec sincerament que tenim un problema a l’hora d’emetre qualsevol queixa. Tot i que també és cert que no sabria pas per on començar a solucionar-ho, ja que a l’actualitat el problema tant pot ser de l’emissor com del receptor...

Un manual d’intel·ligència emocional podria il·lustrar-nos sobre els passos a mantenir si toca queixar-nos: primerament cal cercar l’interlocutor apropiat, exposar amb detall allò que ens fa sentir així de malament, dir què es podria fer per solucionar-ho (que ha d’ésser quelcom que estigui a l’abast de l’altre) i quines serien les nostres condicions de satisfacció concretes, trobar o organitzar un context, i rebuscar el punt d’emocionalitat adequat.

Aquesta és la responsabilitat de l’emissor.

Això no obstant, encara que aquest missatge surti en condicions òptimes, pot ser que topi amb la disfunció per l’altra banda, la del receptor.

I és que, malauradament, estem massa acostumats a persones, institucions o governs (sobretot aquests... ai els governs!) que es fan els sords. I ja se sap que quan veiem que no s’escolta una crítica que fem la pressió s’acumula fins que el medi diu prou!

Recaiguda

Tots aquells a qui agrada el futbol i, a sobre, són del Barça, estan tristois perquè la Lliga se’n va anar volant.

Dissabte passat s’ho jugaven tot a un últim i decisiu partit, on si guanyaven es feien amb el preuat títol; però empataren a un gol i, per tant, van desaprofitar la daurada oportunitat.

És cert que, mirant-ho amb certa distància, el món del futbol és radical i extremista, talment com molts dels sentiments que desperta. Es passa amb una facilitat esfereïdora del blanc al negre, sense transitar pel gris. Els jugadors que ahir eren admirats, elogiats i al compte de la confiança dels quals es dipositava incondicionalment un xec en blanc, fan avui una mala temporada i se’ls esborra totalment el crèdit i són relegats a la mediocritat més absoluta.

Ara que el que m’ha cridat l’atenció d’aquest episodi esportiu són les circumstàncies especials en les quals s’ha produït aquesta derrota.

Permetin-me que els posi en antecedents i faci una simplificació bastant dràstica dels fets (els bons aficionats a l’esport ja em disculparan):

El Futbol Club Barcelona tenia des de fa bastant de temps la Lliga perduda, amb una diferència respecte el primer classificat que semblava insalvable. Fins al punt que ja quasi bé tothom s’havia oblidat de la temporada actual i les notícies ja fixaven pràcticament l’atenció de forma exclusiva en l’any vinent (perseguint l’entrenador que té més números, anunciant un ball de fitxatges, demanant l’opinió dels molts “entrenadors de bar” que existeixen, etcètera).

Però a causa (o gràcies, segons el cantó des del que es miri) dels errors dels altres dos equips que estaven ficats en la lluita esportiva, la qüestió és que el Barça, sense saber gaire bé com, es va trobar disputant un darrer matx (precisament contra un d’aquests equips, l’Atlético de Madrid) al seu camp amb la possibilitat d’emportar-se l’anhelat trofeu.

Però tal i com comentava a l’inici, no s’aconseguí l’objectiu i el conjunt matalasser ha estat finalment el campió.

Diuen els entesos que l’Atlético de Madrid és un just vencedor, però tot i això m’imagino que aquest segon lloc (el del primer dels derrotats, que dirien els més competitius) tindrà una amargor especial pels jugadors del Barcelona.

Segurament si haguessin perdut realment la Lliga ja al moment en què semblava que tot estava sentenciat, no els hauria dolgut tant. Però ara se’ls havia presentat una segona oportunitat i, novament, l’han desaprofitat. I això cou molt. Qui no s’hi ha trobat algun cop?

Davant d’una situació d’aquestes, em pregunto si quan arriba el moment de repetir l’acció en què una vegada anterior s’havia fallat aquesta es pot desenvolupar talment com si d’una primera ocasió es tractés o bé hi ha alguna, diguem-ne, “justícia divina”.

Evidentment, aquesta no serà tal, sinó que pot ésser que el marge de temps que ha passat sigui escàs per haver-se pogut produir l’aprenentatge/entrenament necessari; o que la mala experiència primera cohibeixi; o, en el pitjor dels casos, que realment allò s’escapi del tot de les nostres possibilitats i ni a base de molts nous recursos i intents mai serem capaços d’aconseguir-ho.

I és una vertadera llàstima. Perquè diuen que l’home és l’únic animal que cau dos cops en la mateixa pedra, i això realment desanima.

Tanmateix, quan diem això estem oblidant que per trobar de nou aquell roc enmig de la ruta hem hagut de fer camí. I que moltes vegades els que riuen més de les caigudes alienes són aquells que contemplen la imatge ben ajaguts en la immobilitat del voral.

Cara B

Un d’aquells debats que s’inicien periòdicament cada vegada que s’acosten aquestes dates és el del model turístic que desitgem pel nostre territori.

Constantment se sent parlar d’uns estereotips que realment fan quedar molt i molt bé la marca que es pot haver construït: la Barcelona de Gaudí i del Modernisme; els museus Picasso, a la mateixa ciutat comtal, o Dalí, a Figueres; l’esbarjo familiar de Port Aventura; la Costa Brava o, tal vegada, la Daurada; els mil horitzons del Delta de l’Ebre o les mil presons d’altes parets del Pirineu; tradicions com La Patum, una Calçotada que ens sona força o els Castellers; outlets i un Passeig de Gràcia per comprar allò que alguns es poden permetre o donar forma a somnis que la majoria mai hem gosat tenir; les estrelles que tot i no ser al cel fan lluir als restaurants que les posseeixen... etcètera, etcètera, etcètera.

Però de tant en tant surten a la palestra altres zones o activitats que, tot i tenir molt menys pedigrí, constitueixen, pesi a qui pesi, una part ben important del turisme de casa nostra.

Em refereixo a les maratons etíliques dels anglesos que envaeixen de tant en tant Salou; dels joves que han causat que la reputació de llocs com Lloret de Mar sigui el punt d’un profund interrogant; dels accidents i la pèssima reputació que donen els Spiderman de pa sucat amb oli que cauen fent balconing; dels ocupants de càmpings barats o els compradors de paquets de vacances low-cost que han elegit venir aquí solament regits sota un criteri de pressupost... etcètera, etcètera, etcètera.

A la pràctica, totes les campanyes que els nostres governants (si és que hi ha governants d’algú) realitzen tenen com a diana el segment “pulcre” d’aquest turisme. Interessen els russos, s’apunta cap a un visitant xinès amb un potencial poder adquisitiu molt llaminer, es reforça l’enclavament en els nostres ports dels grans creuers, els tríptics parlen de cultura, arquitectura o d’allò que anomenen l’“especial forma de viure la vida de la gent d’aquí”.

No es presta atenció, ni interessa fer-ne gaire publicitat, de l’altre cantó.

Encara que, evidentment, estic convençudíssim que tothom és ben conscient que a nivell estratègic i de negoci, simplement  per la seva escala, té un pes cabdal en les xifres globals.

Això és una cosa habitual, que tots nosaltres fem constantment. Donem el poder de les coses que ens passen, d’allò que ens mou, a determinats tòtems, a unes qüestions molt particulars. Tot i que després acabem ofrenant gairebé tot el nostre temps a temes normalment molt més banals.

I no estem pas mentint en les nostres motivacions, ja que el que creiem que importa de debò és el destí que hem inscrit al pilot automàtic; però en el dia a dia hem de lidiar amb corrents d’aire potentíssimes que ens desvien de la trajectòria, parades intermèdies de servei... o bé que ens hagin parlat d’un nou continent i ens hàgim deixat convèncer per fer-lo meta.

Moltes vegades fem projectes sota la recepta de propòsits, autoconeixement, principis, afany de millora, somnis que un dia vàrem tenir...

Però mentre afinem la millor sintonia, s’escolta de fons la cara B del disc, aquella que es conforma amb no trair els nostres ideals, fer el necessari per anar tirant i cercar motivacions i recursos addicionals perquè, en moments gloriosos, puguem notar que sona la millor versió de nosaltres.