Cara B

Un d’aquells debats que s’inicien periòdicament cada vegada que s’acosten aquestes dates és el del model turístic que desitgem pel nostre territori.

Constantment se sent parlar d’uns estereotips que realment fan quedar molt i molt bé la marca que es pot haver construït: la Barcelona de Gaudí i del Modernisme; els museus Picasso, a la mateixa ciutat comtal, o Dalí, a Figueres; l’esbarjo familiar de Port Aventura; la Costa Brava o, tal vegada, la Daurada; els mil horitzons del Delta de l’Ebre o les mil presons d’altes parets del Pirineu; tradicions com La Patum, una Calçotada que ens sona força o els Castellers; outlets i un Passeig de Gràcia per comprar allò que alguns es poden permetre o donar forma a somnis que la majoria mai hem gosat tenir; les estrelles que tot i no ser al cel fan lluir als restaurants que les posseeixen... etcètera, etcètera, etcètera.

Però de tant en tant surten a la palestra altres zones o activitats que, tot i tenir molt menys pedigrí, constitueixen, pesi a qui pesi, una part ben important del turisme de casa nostra.

Em refereixo a les maratons etíliques dels anglesos que envaeixen de tant en tant Salou; dels joves que han causat que la reputació de llocs com Lloret de Mar sigui el punt d’un profund interrogant; dels accidents i la pèssima reputació que donen els Spiderman de pa sucat amb oli que cauen fent balconing; dels ocupants de càmpings barats o els compradors de paquets de vacances low-cost que han elegit venir aquí solament regits sota un criteri de pressupost... etcètera, etcètera, etcètera.

A la pràctica, totes les campanyes que els nostres governants (si és que hi ha governants d’algú) realitzen tenen com a diana el segment “pulcre” d’aquest turisme. Interessen els russos, s’apunta cap a un visitant xinès amb un potencial poder adquisitiu molt llaminer, es reforça l’enclavament en els nostres ports dels grans creuers, els tríptics parlen de cultura, arquitectura o d’allò que anomenen l’“especial forma de viure la vida de la gent d’aquí”.

No es presta atenció, ni interessa fer-ne gaire publicitat, de l’altre cantó.

Encara que, evidentment, estic convençudíssim que tothom és ben conscient que a nivell estratègic i de negoci, simplement  per la seva escala, té un pes cabdal en les xifres globals.

Això és una cosa habitual, que tots nosaltres fem constantment. Donem el poder de les coses que ens passen, d’allò que ens mou, a determinats tòtems, a unes qüestions molt particulars. Tot i que després acabem ofrenant gairebé tot el nostre temps a temes normalment molt més banals.

I no estem pas mentint en les nostres motivacions, ja que el que creiem que importa de debò és el destí que hem inscrit al pilot automàtic; però en el dia a dia hem de lidiar amb corrents d’aire potentíssimes que ens desvien de la trajectòria, parades intermèdies de servei... o bé que ens hagin parlat d’un nou continent i ens hàgim deixat convèncer per fer-lo meta.

Moltes vegades fem projectes sota la recepta de propòsits, autoconeixement, principis, afany de millora, somnis que un dia vàrem tenir...

Però mentre afinem la millor sintonia, s’escolta de fons la cara B del disc, aquella que es conforma amb no trair els nostres ideals, fer el necessari per anar tirant i cercar motivacions i recursos addicionals perquè, en moments gloriosos, puguem notar que sona la millor versió de nosaltres.