Queixa

Els últims fets al barri barceloní de Sants han salpebrat l’actualitat, deixant fins i tot en un incòmode segon pla a una notícia tan important (o que en principi hauria d’haver-ho esdevingut) com són les conseqüències de les eleccions europees (o fins i tot la recent abdicació).

Suposo que ja coneixeran l’episodi... La setmana passada, coincidint amb la desocupació i posterior esfondrament de l’edifici “okupat” de Can Vies, s’inicià una preocupant espiral de manifestacions i d’enfrontaments al carrer.

És cert que el procés començà ja fa set anys, quan l’entitat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), propietària de l’immoble, denuncià l’estada il·legal. I posteriorment, a primers d’any, el Tribunal Suprem ordenà un desallotjament que tenia com a data límit per executar-se el 30 de maig.

Un primer efecte de l’assumpte (tot i que aquest cop no tinc intenció de fixar-m’hi excessivament) és el seguiment que de la qüestió han realitzat els mitjans de comunicació.

Alguns han criminalitzat una posició i els altres, l’oposada. És clar que això no ve de nou, ja que depenent de la posició ideològica des de la qual s’apreciï una vista el cromatisme és molt diferent.

El més estrany és que aquesta divisió s’estén fins i tot entre la població més pròxima als fets: entre els propis veïns de Sants hi ha avui qui exposa que des de Can Vies es duia a terme una missió social encomiable, i qui afirma que no s’hi podia viure a prop; o la dualitat dels que comuniquen que no n’hi ha per tant sobre el que diuen les notícies en referència a la violència de les darreres nits, i aquells que ho pinten com un vertader infern.

L’objectivitat ja les té, aquestes coses...

Tanmateix, el que a l’hora d’escriure aquest article considero digne de reflexionar és la manera que entre tots hem bastit d’expressar les queixes.

Primerament, deixar constància que els fets de Can Vies m’han fet encetar aquest debat, tot i que penso que en aquest assumpte hi pot haver altres motius barrejats (temes polítics, de descrèdit, etcètera), i conseqüentment no n’és representatiu.

Dit això, torno al que m’interessa...

Crec sincerament que tenim un problema a l’hora d’emetre qualsevol queixa. Tot i que també és cert que no sabria pas per on començar a solucionar-ho, ja que a l’actualitat el problema tant pot ser de l’emissor com del receptor...

Un manual d’intel·ligència emocional podria il·lustrar-nos sobre els passos a mantenir si toca queixar-nos: primerament cal cercar l’interlocutor apropiat, exposar amb detall allò que ens fa sentir així de malament, dir què es podria fer per solucionar-ho (que ha d’ésser quelcom que estigui a l’abast de l’altre) i quines serien les nostres condicions de satisfacció concretes, trobar o organitzar un context, i rebuscar el punt d’emocionalitat adequat.

Aquesta és la responsabilitat de l’emissor.

Això no obstant, encara que aquest missatge surti en condicions òptimes, pot ser que topi amb la disfunció per l’altra banda, la del receptor.

I és que, malauradament, estem massa acostumats a persones, institucions o governs (sobretot aquests... ai els governs!) que es fan els sords. I ja se sap que quan veiem que no s’escolta una crítica que fem la pressió s’acumula fins que el medi diu prou!