Abdicar

El temps passat era una rua inesgotable d’imatges i paraules oferint al present el descrèdit de la comparació. A l’ara també li hauria agradat tastar aquell prestigi, el respecte, anar-se’n a dormir amb la impressió d’haver complert durant aquell jorn algun objectiu... Però en algun moment (no sabia ben bé quan) s’havia produït un sisme que havia esquinçat pel mig i d’arrel l’estructura de qualsevol continuïtat. Ja res era allò que un cop havia estat.

Últimament, tenia la sensació que el transitar havia esdevingut fer la menys nosa possible als altres, a aquells que sí tenien quelcom a realitzar. Per tant, havia hagut de readaptar els seus moviments perquè el conduïssin cap a les zones més innòcues, menys atapeïdes; aquelles en les quals no passava absolutament res, per bé i per mal. Absolutament res.

S’havia acabat intentar cercar el centre; o com a mínim allò que ell havia anomenat “centre”. Avui, els projectes que no s’havien assolit continuarien en el seu ostracisme, arraconats a la part més alta de l’armari que abans havia estat el de la il·lusió i avui havia esdevingut, per obra de la salvatge ombra que hi havia fet niu a sobre, el de la pura i dura frustració.

Ja no serveix. No serveix o l’han convençut que ja no servia. Tant se val.

La qüestió és que ha hagut de reemmotlar les seves rutines a aquesta exasperant no-pressa. La impaciència per tantes coses no fetes i dies que no aconseguien encabir l’avidesa de les idees arremolinant-se a l’àxon de cadascuna de les seves neurones ha deixat camí al buit més absolut.

No cal ni dir que encara li costa acostumar-se a un xiuxiueig del silenci que oïdes neòfites podrien confondre amb l’eco de la mort. Un so semblant al d’una flauta celta muda simbolitza en el seu cervell la presència de la companyia que no hi és, de la missió que no es pronuncia, de l’anti-bullici dels afores, dels mots amables que s’han esfumat...

Ell sap que segurament no n’hi ha per tant (tot i que s’hi assembla força). Simplement i senzilla ha arribat l’hora de baixar del tren en aquesta estació que no sap ni tan sols si és la seva.

No té pas perquè ser traumàtic. Només es tracta de posar l’intermitent i fer-se a un costat del viarany. Que a partir d’ara remin uns altres.

Per tant, li travessa per la ment una declaració inesperada que pronuncia amb un to decidit i contundent:

“Avui decideixo abdicar del que he estat realitzant fins aquest moment”.

Dit això, hi haurà qui ho lamentarà, qui se n’alegrarà o fins i tot qui, impassible, es deixarà embolicar per la indiferència més absoluta. Tant li fa.

Però ell ja ha dit allò que sempre havia volgut articular.

Des de ben petit els contes li havien narrat que alguns personatges es podien permetre la llibertat de desertar de la seva missió amb tots els honors i una extrema solemnitat. Per exemple, aquells reis que engalanaven el camí cap al tron dels seus gentils fills en nom d’un majestàtic romanticisme.

Tanmateix, a mesura que el seu cap es va fent a la idea de la seva estranya proclamació tot just pronunciada, es va adonant de la irrealitat que aquesta pregona.

Dels temes vertaderament importants, de les tasques cabdals, decisives, ningú en pot abdicar. Tenen adscrita una responsabilitat (envers nosaltres mateixos i els altres) massa potent com per ignorar-la.

Només els reis poden abdicar de quelcom.