A l'ull de l'huracà

Fa quinze dies a l’Alt Camp hi va haver un tornado. La característica inusual del fenomen causà que se’n parlés en algun medi de comunicació, però res més enllà de la simple anècdota, de la curiositat.

Encara que deixem de banda el fet suficientment important que hi va haver danys materials (afortunadament no pas de personals), l’episodi segurament hauria tingut una consideració ben diferent si s’hagués produït en alguna altra contrada del nostre (diuen, perquè a vegades sempre que s’escapa de les mans de tots plegats) país.

Si en comptes d’haver afectat Vilabella o haver-se vist des del Pla de Santa Maria o des de Puigpelat s’hagués albirat des de l’àrea metropolitana de Barcelona, m’hi apostaria alguna cosa que hauria tingut algun minut més de telenotícies i hauria escalat pàgines dels diaris fins abastar quelcom més que aquelles breus línies fetes per produir la perplexitat amb segons de caducitat d’allò inesperat.

I és que algunes vegades fa l’efecte que allò que sobrepassa amb escreix els límits dels deltes de Besós i Llobregat és una mica menys Catalunya, com uns ciutadans de segona divisió.

Efectivament, a nivell informatiu no tothom és igual. És més, persisteixen diferències que ni les noves tendències han aconseguit apaivagar o minvar en absolut.

És innegable que les comunicacions s’han democratitzat amb la irrupció contundent dels medis socials. Avui, Facebook, Twitter, Instagram, Pinterest, Youtube i moltes altres plataformes han originat que a cada cantonada hi pugui haver un exèrcit de corresponsals disposats a fer una crònica o oferir el testimoni en primera persona d’allò ocorregut.

Això, però, ha originat un circuit alternatiu en què tothom pot triar a la carta allò sobre què vol emfatitzar la seva atenció. Normalment, el seu àmbit local o territorial d’influència i aquelles informacions sectorials molt específiques i concretes.

Tanmateix, els grans medis, aquells transversals que posseeixen les grans audiències i decreten amb el seu veredicte allò que és vertaderament “important”, es continuen referint als mateixos termes i formats de tota la vida.

És més, amb l’excusa que ara hi ha disponibles altres canals alternatius per ampliar les informacions cap al cantó anhelat, cada mitjà es veu en cor de centrar amb total impunitat els seus esforços sobre allò que el seu “llibre d’estil” (en dir això, vegi’s normalment “llibre d’interessos”) dicta.

Actualment ens omplim molt la boca de l’alfabetització digital. Parlem de l’objectiu que tothom acabi tenint unes competències mínimes en l’ús de les noves tecnologies, alhora que els nostres infants assoleixin un nivell uniformitzat en el seu ús, com a bons nadius digitals que són.

Això no obstant, què hi ha de l’alfabetització informativa? Què se n’ha fet del dret que hauria d’estandarditzar la consulta d’aquest tipus, de forma que tothom sabés on trobar (i pogués) allò que vol conèixer, quines n’han estat les fonts i altres informacions complementàries (incloent el color de l’opinió que tenyeix l’“objectivitat” de la notícia?

I aconseguir que un tornado sobre l’Alt Camp acabi tenint per fi el mateix valor que un que transiti sobre l’horitzó de la costa barcelonina!