Recaiguda

Tots aquells a qui agrada el futbol i, a sobre, són del Barça, estan tristois perquè la Lliga se’n va anar volant.

Dissabte passat s’ho jugaven tot a un últim i decisiu partit, on si guanyaven es feien amb el preuat títol; però empataren a un gol i, per tant, van desaprofitar la daurada oportunitat.

És cert que, mirant-ho amb certa distància, el món del futbol és radical i extremista, talment com molts dels sentiments que desperta. Es passa amb una facilitat esfereïdora del blanc al negre, sense transitar pel gris. Els jugadors que ahir eren admirats, elogiats i al compte de la confiança dels quals es dipositava incondicionalment un xec en blanc, fan avui una mala temporada i se’ls esborra totalment el crèdit i són relegats a la mediocritat més absoluta.

Ara que el que m’ha cridat l’atenció d’aquest episodi esportiu són les circumstàncies especials en les quals s’ha produït aquesta derrota.

Permetin-me que els posi en antecedents i faci una simplificació bastant dràstica dels fets (els bons aficionats a l’esport ja em disculparan):

El Futbol Club Barcelona tenia des de fa bastant de temps la Lliga perduda, amb una diferència respecte el primer classificat que semblava insalvable. Fins al punt que ja quasi bé tothom s’havia oblidat de la temporada actual i les notícies ja fixaven pràcticament l’atenció de forma exclusiva en l’any vinent (perseguint l’entrenador que té més números, anunciant un ball de fitxatges, demanant l’opinió dels molts “entrenadors de bar” que existeixen, etcètera).

Però a causa (o gràcies, segons el cantó des del que es miri) dels errors dels altres dos equips que estaven ficats en la lluita esportiva, la qüestió és que el Barça, sense saber gaire bé com, es va trobar disputant un darrer matx (precisament contra un d’aquests equips, l’Atlético de Madrid) al seu camp amb la possibilitat d’emportar-se l’anhelat trofeu.

Però tal i com comentava a l’inici, no s’aconseguí l’objectiu i el conjunt matalasser ha estat finalment el campió.

Diuen els entesos que l’Atlético de Madrid és un just vencedor, però tot i això m’imagino que aquest segon lloc (el del primer dels derrotats, que dirien els més competitius) tindrà una amargor especial pels jugadors del Barcelona.

Segurament si haguessin perdut realment la Lliga ja al moment en què semblava que tot estava sentenciat, no els hauria dolgut tant. Però ara se’ls havia presentat una segona oportunitat i, novament, l’han desaprofitat. I això cou molt. Qui no s’hi ha trobat algun cop?

Davant d’una situació d’aquestes, em pregunto si quan arriba el moment de repetir l’acció en què una vegada anterior s’havia fallat aquesta es pot desenvolupar talment com si d’una primera ocasió es tractés o bé hi ha alguna, diguem-ne, “justícia divina”.

Evidentment, aquesta no serà tal, sinó que pot ésser que el marge de temps que ha passat sigui escàs per haver-se pogut produir l’aprenentatge/entrenament necessari; o que la mala experiència primera cohibeixi; o, en el pitjor dels casos, que realment allò s’escapi del tot de les nostres possibilitats i ni a base de molts nous recursos i intents mai serem capaços d’aconseguir-ho.

I és una vertadera llàstima. Perquè diuen que l’home és l’únic animal que cau dos cops en la mateixa pedra, i això realment desanima.

Tanmateix, quan diem això estem oblidant que per trobar de nou aquell roc enmig de la ruta hem hagut de fer camí. I que moltes vegades els que riuen més de les caigudes alienes són aquells que contemplen la imatge ben ajaguts en la immobilitat del voral.