Motivacions en entredit

Em disposo a escriure aquest article amb dubtes seriosos sobre l’eina amb la qual tinc intenció de fer-ho. Tota la vida pensant-me que utilitzava el català com a idioma, i ara resulta que no paren de sorgir noves llengües que s’hi assemblen tant, però tant, que la meva ment no aconsegueix destriar-les.

Tanmateix, la incertesa no és sobre això. Per bé o per mal, ja tinc el criteri massa assentat com per variar-lo a aquestes alçades. En realitat és sobre quin argument hauria d’emprar per enfocar la meva argumentació.

Tal i com estan les coses, els polítics ja haurien de saber que tenen un dèficit de credibilitat que els costarà molt remuntar. Simplement, la gent ja no els creu. Ni a ells, ni a la seva acció de govern, ni a la intencionalitat última d’aquests actes (cosa que és encara el més greu de tot).

Amb aquest punt de partida, costa molt d’entendre que s’obstinin a incrementar la tensió mitjançant fets que en el millor dels casos no aportaran cap benefici a les actuals emergències (ni més pa, ni una llar per a tothom, ni la reducció de l’atur... res de res); ans el contrari, sembla que l’únic objectiu sigui ventar el foc que ja està encès. És clar que alguna finalitat deu tenir, això...

Anteriorment ja havíem tingut notícies del valencià i del balear com a dues realitats pretesament inconnexes respecte la llengua catalana. Però ara des d’Aragó filen encara més prim i deixen a la llum del món dos nous idiomes d’una revolada: el LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i el LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica).

Realment és difícil de pair. Però encara més ho és intentar fer elucubracions sobre els motius que han tingut per, amb tot el que està caient, anar a cercar noves tribulacions, i més si són tan gratuïtes com aquestes.

Com no podia faltar, des d’alguns sectors es culpa Catalunya de la decisió. Si nosaltres no haguéssim estat tan diferenciadors i haguéssim fet l’esforç d’aguantar encara amb més estoïcitat tot el que ens ha caigut a sobre (a més d’engolir en un exercici de canibalisme cultural qualsevol aspiració nacional), segurament els nostres veïns no haurien hagut, pobrets, de renegar de nosaltres i de tot allò que desprèn un irrespirable tuf a català.

Tal i com he comentat, he iniciat aquest article amb el dubte sobre com enfocar el tema. I mentre escrivia no l’he resolt pas.

Encara tinc dos pensaments contraposats per oferir com a hipòtesi de què pot haver motivat la decisió del govern aragonès.

Per un cantó, no em queda més remei que considerar la ignorància: eliminar el valor dels arguments científics per plasmar la història tal i com millor ens convingui, emparant-nos en els ulls clucs per deixar passar la resposta correcta i així haver-li de buscar succedani (que em convingui).

Però per l’altra banda, també cal atendre a la possible motivació de la mala fe: l’atac a alguns territoris està de moda; això i després afirmar sorneguerament no entendre perquè desvariegen d’aquesta manera i se senten tan perseguits, estafats, menystinguts i humiliats que ara diuen que volen separar-se.

A més, no es pot oblidar que, a part del rèdit polític de la tàctica, així també aconsegueixen distreure l’atenció de les coses que tenen importància de debò; justament aquelles que alguns no se’n surten de redreçar. 

Mosaics de trencadís

Durant la celebració de la vuitena Gran Gala del setmanari “El Vallenc”, es destacà en diverses ocasions l’especial transcendència d’allò petit, allò modest; aquells detalls que tot i no cridar l’atenció general sí que esdevenen vitals per a un mateix; per a qui ho viu o ho sent.

Val a dir que aquest és un concepte que de sempre m’ha fascinat. Per això no puc estar més d’acord a l’hora de trobar un símil per plasmar la importància de la premsa de proximitat en un context grandiloqüent i globalitzat com el que se’ns retrata.

Efectivament, aquest setmanari que tenen entre mans deixa per a altres mitjans la crònica en primera persona de les picabaralles polítiques nacionals, els termes macroeconòmics, les advertències d’Europa, els partits del Barça, la darrera topada a l’Afganistan... Temes que habitualment s’abracen d’una forma apassionada amb els grans titulars, deixen pas aquí a altres realitats.

Tanmateix, això no vol dir que els lectors de “El Vallenc” (o de qualsevol altre medi de format de proximitat) ignorin pas aquests temes.

En primer lloc, en tindran notícies perquè compatibilitzaran la seva lectura amb la d’altres publicacions o el seguiment de ràdios i televisions. I d’altra banda (i molt important), ho percebran a través de les experiències de la gent de les nostres contrades que estarà en contacte amb aquests arguments més generals.

Per exemple, encara que en aquestes pàgines no hi trobin el relat de les penúries extremes que ocorren ara mateix a la banya de l’Àfrica, el testimoni vindrà expressat a través de les persones que des de l’Alt Camp facin voluntariat o informin sobre aquesta causa. Al capdavall, les coses realment importants troben les vies per transcendir a tots els nivells.

Fa unes dècades, des de les grans ciutats es referien a la gent que vivíem a “comarques” com a desinformades, de sorpresa fàcil. Això es devia a què les novetats es produïen primer en els seus aparadors, els seus salons de conferència, els seus teatres, els ampul·losos carrers...

Ara, però, les coses han canviat, i molt. Tant que m’atreviria a dir que no simplement els hem agafat, sinó que els hem superat àmpliament.

I és que, avui en dia, Internet i els nous medis provoquen que la propagació d’una notícia o quelcom innovador es produeixi instantàniament i d’una forma més o menys homogènia a tot el món.

Ara bé, nosaltres des de “comarques” coneixem el que passa a Barcelona (què estan fent en Mas i el seu govern, quins són els actes de La Mercè, quina obra està en entredit... en bona part a causa d’uns medis de comunicació anòmalament centralitzats), però els de Barcelona continuen desconeixent moltes de les coses que passen més enllà de Besós i Llobregat, ja que no tenen ningú que els ho expliqui.

Aquesta és la gran virtut de la premsa comarcal i, per extensió, d’allò de mida continguda.

Algú que algun cop hagi disposat de peces grans per muntar el seu particular trencaclosques de l’existència, difícilment acceptarà quan se li acabin de continuar amb peces més petites. Esperarà que tornin les parts grosses, al·legant que recuperarà el temps posposat gràcies a la feina que s’estalviarà.

En canvi, algú que s’acostumi a les peces petites anirà recopilant-les constantment, gra a gra, sense demora. Les seves mans i la seva ment acceptaran sense prejudicis bastir a partir de pràcticament qualsevol tipus de matèria primera. 

Per tant, és possible que aquesta segona mena de persones, aquelles que no s’hauran deixat cohibir pel treball extra d’allò que no està en estoc i s’ha de buscar incessantment, aconsegueixin al final un resultat més complet i acabat, amb més varietat cromàtica i tots els grisos intermedis, ja que no hauran hagut de deixar descoberta ni la més mínima de les escletxes.

Versos contra l'alienació

La setmana de Sant Jordi abunden els llistats sobre llibres. Quin us agradaria que us regalessin? Quin recomaneu? Quin us ha impactat més profundament? Amb quin personatge sorgit d’entre pàgines us quedeu?

Els escriptors en actiu han estat tot l’any trencant-se les banyes per poder oferir-nos un producte que defraudi el mínim possible la comparació amb els clàssics i que satisfaci les expectatives més altes, aquelles que no tenen límit perquè, ja se sap, amb la imaginació qualsevol cosa es pot esperar i tot s’ha d’exigir.

El resultat serà més o menys afortunat, i hauria de dependre exclusivament del parer del jutge-lector individual de torn.

Tot i que també és cert reconèixer que hi haurà una sèrie de condicionants que afavoriran l’accés del públic cap a una obra concreta: un premi literari amb un jurat que li hagi proporcionat el vot de confiança del guardó, que el boca-orella es posi en marxa desfent incredulitats o vacil·lacions, que surti a la llum un tema d’actualitat que enllaci la realitat amb allò plasmat mitjançant tinta, que l’autor sigui un personatge conegut per algun altre mèrit o si més no destresa que li hagi obert les portes dels futuribles lectors, etc.

Ja està bé que com a mínim un cop a l’any els llibres siguin protagonistes. Més tard ja arribaran unes enquestes d’hàbits de lectura que fan feredat i vénen a deixar entreveure que d’aquells volums adquirits aquests dies molts es quedaran vestits amb la cel·lofana, de guarniment d’una biblioteca molt cool o, en el millor dels casos pitjors, empassats a contracor mentre els convencionalismes (vegi’s el fenomen de les Cinquanta ombres de Grey) o l’obligació (escolar o laboral) ens fan la pinça al nas.

Però pels que s’hagin deixat convèncer amb tota l’ànima per les bondats de la lectura, se’ls obre un cel (amb el purgatori previ de l’“IVA cultural”, també val a dir-ho) de mil aventures fantàstiques, la connexió amb pensaments d’altres latituds o bé condescendents amb els nostres, l’escapatòria per la tangent cap a la presó hermètica del vici bibliòfil, la seducció del bressol d’un argument que esdevingui nit per a tots els sentits que no siguin els aliens, la brisa extasiant d’aquell passar de pàgines que deixa aromes d’altres paratges...

Les fulles d’un bon llibre són tan perennes que ideen una contínua primavera florent en els indrets de la memòria, entrellaçant allò que son els personatges dins d’una trama i allò que esdevenim els espectadors a través de la seva contemplació.

I hi ha moments que requerim més que mai el refugi d’una novel·la corprenedora, un biopic inspirador, un pessic d’història per reconèixer la pedra, aquell navegar per sobre d’una marea de versos...

Per exemple els instants presents, en què l’actualitat s’entesta a immiscir-nos en un vodevil gastat sense gràcia ni art, farcit únicament de corredisses sense to ni so de personatges grotescos que han fet de l’escenari del que disposen una plataforma per cobrar-nos l‘entrada i quedar-se la diversió.

De ben segur que la lectura és capaç de proporcionar-nos les eines necessàries per poder reconèixer molts tipus de pensaments just abans d’experimentar-los en pròpia carn. I això tant val per als que neixen en la deu pròpia com per aquells que percebem de l’exterior.

Al capdavall, la ficció només posa en una tercera persona allò que els sentiments humans han engendrat en alguna ocasió: ànsia, por, desig, covardia, crueltat, il·lusió, despotisme, fam, joia, amistat, enveja, oblit, saudade, odi, competitivitat, desesperació, indiferència, empatia, creació, precaució, rauxa, amor, devoció, certesa, anhel, intuïció, dubte, valentia... La ficció no s’inventa res.

Per això si mai proven de convertir-nos en putxinel·lis d’unes idees estrangeres (ho provaran, no ho dubteu; ho fan contínuament), el tast teòric de la literatura pot oferir-nos aquella experiència mai experimentada que ens ajudi a discernir la veritat de la mentida, l’escarni d’allò fet de tot cor.

I tallar els fils si no ens interessa pertànyer a aquella rima.

Copiar i enganxar

A la Xina hi viu un senyor de trenta-dos anys que un mal dia es quedà vidu i, ara que s’ha tornat a casar, li ha demanat a la nova esposa que es canviï la cara per assemblar-se a l’anterior.

Sí, així de cru.

Aquest jove va perdre la seva estimada fa tres anys en un accident de cotxe, mentre viatjaven junts. I es veu que observant el decaïment d’en Gang Zhao, que és com es diu el personatge, des de llavors, els seus pares el pressionaven perquè refés la seva vida.

Davant d’això, en Zhao buscà, literalment, “una noia que s’assemblés a l’anterior, per compensar els meus errors”.

Però és evident que no n’hi havia prou amb la similitud, sinó que havia d’ésser ni més ni menys que un calc total de la desapareguda. Per això li ha demanat que es sotmeti a una intervenció de cirurgia plàstica.

Això no obstant, el que crida encara més l’atenció és que la dona (encara que a contracor, pel que denoten les seves declaracions) ha acceptat.

Davant d’una situació com aquesta, com haurien d’actuar els metges encarregats d’acomplir el somni del marit?

Es veu que el director de la Unitat de Cirurgia Plàstica de l’hospital de Xongqing els ha recomanat que primer passin per la consulta d’un bon psicòleg, ja que “la cirurgia plàstica no és la millor manera per a mantenir una relació, i no podrà fer que dues persones siguin exactament iguals”.

No n’hi havia pas per menys.

El que no es pot negar és que l’assumpte dóna per a molt.

Primerament, es podria parlar de l’egoisme extrem d’aquest Zhao, capaç de passar per sobre de la persona que s’ha ofert a dispensar-li amor incondicional per sentir-se bé amb ell mateix i rescabalar els errors passats que, sospitosament, sembla que se li apareixen com fantasmes.

En segon lloc, seria oportú comentar l’actual necessitat d’arrecerar-nos a la forma d’uns models determinats per bastir una personalitat pròpia. Com si no confiéssim en el bon judici propi per alçar una individualitat íntegra i inequívoca, requerim copiar. Cantants de moda, personatges televisius de demèrit fàcil i do escàs, emprenedors que emprenen sobre la rampa d’una idea aliena...

Si bé és cert que no arribem a l’extrem malaltís dels protagonistes d’aquest article d’operar-nos per fer més creïble el “copy-paste”, a segons qui poc li’n falta.

També es podria parlar de les segones oportunitats, inexistents en massa ocasions.

Encara que el personatge de la història cregui que la mort té solució i amb un pedaç podrà tapar les injustícies que va cometre amb l’anterior esposa en vida (que veient la seva actual conducta devien ser moltes), certs errors malauradament tenen vedada la cura de la ferida i el dany esdevé irreparable, crònic.

Però la discussió més rotunda que es pot extreure de l’episodi orbita arran del paper de la nova esposa i d’algunes societats.

Què provoca que ella accepti ser aquest segon plat i limitar-se a representar per a la persona que estima el rol d’una absència?

És un amor malentès que obvia la doble direcció i creu que donant en excés per compensar el de l’altre repararà el dèficit? O bé és l’obra d’un estigma social encara vigent en massa llocs el que provoca l’enclaustrament de les dones a una submissió inacceptable i a creure’s supeditades a la fatxenderia de la testosterona que alguns homes covards escampen per marcar falsos territoris?

Sigui quina sigui la resposta, és evident que encara tenim moltes nocions sobre les quals reflexionar. I, ara sí, modificar fesomies.

Namie

Des de fa unes setmanes, Google ofereix a través del seu servei “Street View” la possibilitat de realitzar un recorregut virtual pel perímetre de vint quilometres al voltant de la central nuclear de Fukushima en el qual està prohibit accedir per l’amenaça de la radiació.

Es veu que l’alcalde de Namie, una d’aquestes poblacions que des del 2011 resta evacuada, ho demanà personalment. L’objectiu és que la dramàtica situació que pateixen no caigui a l’oblit, i que els habitants que van haver de marxar tinguin el mínim consol (evidentment insuficient) de veure els carrers als quals no saben si mai més podran tornar.

Les imatges que es poden apreciar són realment crues: carrers dignes del Mecanoscrit del Segon Origen de Pedrolo, vials devastats pel pas del terratrèmol, superfícies buides de tot per l’empenta del tsunami, barques arrastrades fora de l’aigua compartint espai sobre cotxes aixafats...

I el pitjor de tot és que el res ha estat aquí tan eficient que, per no haver-hi, no existeixen tan sols llàgrimes que plorin la desgràcia. La buidor és tan agressiva que el mot erm pren un nou significat, inesperadament encara més agrest i limitant. Sembla que aquí mai més hi pugui arrelar res: ni plantes, ni persones, ni sentiments. Zero. No hi ha oportunitats que puguin fer de canal per a la redempció. Esdevé la representació d’una mort absoluta. I això que semblava totalment impossible reforçar certs mots amb adjectius superlatius.

Aquesta fotografia de solitud extrema m’ha transportat lluny; tan lluny que era ben a prop, però amb una suposició pel mig.

He imaginat què passaria si els carrers de tot el planeta estiguessin d’aquella manera en circumstàncies normals. I la pregunta resultava innòcua, perquè efectivament sembla una possibilitat remotament llunyana.

Però després he fantasiejat sobre què hauria de passar perquè això passés. Llavors, ara sí, la interrogació m’ha fet vertadera paüra.

I és que el ritme de vida que estem portant ens condueix a aquest retrat.

Naturalment, seria portar molt a l’extrem la circumstància perquè ens trobéssim amb carrers deserts. Però l’exercici ens pot fer el fet i tenir la utilitat com a metàfora per entendre allò que estem engendrant.

Avui les persones ens estem aïllant voluntàriament. Les xarxes socials ens retenen a l’habitació o amb la mirada fixa a la pantalla del mòbil, matant d’inanició molts contactes personals; els 140 caràcters substitueixen una bona conversa; i plasmem a través de WhatsApp la realitat que ens agrada haver viscut, obviant allò no desitjat, de forma que bastim un pur relat de vida-ficció, de vida a mitges.

A més, les tecnologies actuals també segueixen la ruta d’aquesta mateixa direcció alienadora. Amb els avenços (o simplement canvis, potser) que s’estan aconseguint, representats, per exemple, per l’auge del teletreball o les cada cop més nombroses compres per Internet, potser d’aquí uns anys sortir de casa (com a mínim els que encara la tinguin) serà quelcom optatiu.

Potser per això val la pena perdre uns quants minuts més davant de la pantalla de l’ordinador. Teclegin “Namie” al Google Maps o al Google Earth i deixin-se seduir per la macabra melodia de la solitud extrema.

Tot sigui per refermar l’anhel que mai cap desgràcia ens condueixi a una situació semblant; però, sobretot, per assegurar l’aposta que molt menys l’afavorirem nosaltres, ara que encara estem a temps d’evitar-la.