Motivacions en entredit

Em disposo a escriure aquest article amb dubtes seriosos sobre l’eina amb la qual tinc intenció de fer-ho. Tota la vida pensant-me que utilitzava el català com a idioma, i ara resulta que no paren de sorgir noves llengües que s’hi assemblen tant, però tant, que la meva ment no aconsegueix destriar-les.

Tanmateix, la incertesa no és sobre això. Per bé o per mal, ja tinc el criteri massa assentat com per variar-lo a aquestes alçades. En realitat és sobre quin argument hauria d’emprar per enfocar la meva argumentació.

Tal i com estan les coses, els polítics ja haurien de saber que tenen un dèficit de credibilitat que els costarà molt remuntar. Simplement, la gent ja no els creu. Ni a ells, ni a la seva acció de govern, ni a la intencionalitat última d’aquests actes (cosa que és encara el més greu de tot).

Amb aquest punt de partida, costa molt d’entendre que s’obstinin a incrementar la tensió mitjançant fets que en el millor dels casos no aportaran cap benefici a les actuals emergències (ni més pa, ni una llar per a tothom, ni la reducció de l’atur... res de res); ans el contrari, sembla que l’únic objectiu sigui ventar el foc que ja està encès. És clar que alguna finalitat deu tenir, això...

Anteriorment ja havíem tingut notícies del valencià i del balear com a dues realitats pretesament inconnexes respecte la llengua catalana. Però ara des d’Aragó filen encara més prim i deixen a la llum del món dos nous idiomes d’una revolada: el LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental) i el LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia de las Áreas Pirenaica y Prepirenaica).

Realment és difícil de pair. Però encara més ho és intentar fer elucubracions sobre els motius que han tingut per, amb tot el que està caient, anar a cercar noves tribulacions, i més si són tan gratuïtes com aquestes.

Com no podia faltar, des d’alguns sectors es culpa Catalunya de la decisió. Si nosaltres no haguéssim estat tan diferenciadors i haguéssim fet l’esforç d’aguantar encara amb més estoïcitat tot el que ens ha caigut a sobre (a més d’engolir en un exercici de canibalisme cultural qualsevol aspiració nacional), segurament els nostres veïns no haurien hagut, pobrets, de renegar de nosaltres i de tot allò que desprèn un irrespirable tuf a català.

Tal i com he comentat, he iniciat aquest article amb el dubte sobre com enfocar el tema. I mentre escrivia no l’he resolt pas.

Encara tinc dos pensaments contraposats per oferir com a hipòtesi de què pot haver motivat la decisió del govern aragonès.

Per un cantó, no em queda més remei que considerar la ignorància: eliminar el valor dels arguments científics per plasmar la història tal i com millor ens convingui, emparant-nos en els ulls clucs per deixar passar la resposta correcta i així haver-li de buscar succedani (que em convingui).

Però per l’altra banda, també cal atendre a la possible motivació de la mala fe: l’atac a alguns territoris està de moda; això i després afirmar sorneguerament no entendre perquè desvariegen d’aquesta manera i se senten tan perseguits, estafats, menystinguts i humiliats que ara diuen que volen separar-se.

A més, no es pot oblidar que, a part del rèdit polític de la tàctica, així també aconsegueixen distreure l’atenció de les coses que tenen importància de debò; justament aquelles que alguns no se’n surten de redreçar.