Mosaics de trencadís

Durant la celebració de la vuitena Gran Gala del setmanari “El Vallenc”, es destacà en diverses ocasions l’especial transcendència d’allò petit, allò modest; aquells detalls que tot i no cridar l’atenció general sí que esdevenen vitals per a un mateix; per a qui ho viu o ho sent.

Val a dir que aquest és un concepte que de sempre m’ha fascinat. Per això no puc estar més d’acord a l’hora de trobar un símil per plasmar la importància de la premsa de proximitat en un context grandiloqüent i globalitzat com el que se’ns retrata.

Efectivament, aquest setmanari que tenen entre mans deixa per a altres mitjans la crònica en primera persona de les picabaralles polítiques nacionals, els termes macroeconòmics, les advertències d’Europa, els partits del Barça, la darrera topada a l’Afganistan... Temes que habitualment s’abracen d’una forma apassionada amb els grans titulars, deixen pas aquí a altres realitats.

Tanmateix, això no vol dir que els lectors de “El Vallenc” (o de qualsevol altre medi de format de proximitat) ignorin pas aquests temes.

En primer lloc, en tindran notícies perquè compatibilitzaran la seva lectura amb la d’altres publicacions o el seguiment de ràdios i televisions. I d’altra banda (i molt important), ho percebran a través de les experiències de la gent de les nostres contrades que estarà en contacte amb aquests arguments més generals.

Per exemple, encara que en aquestes pàgines no hi trobin el relat de les penúries extremes que ocorren ara mateix a la banya de l’Àfrica, el testimoni vindrà expressat a través de les persones que des de l’Alt Camp facin voluntariat o informin sobre aquesta causa. Al capdavall, les coses realment importants troben les vies per transcendir a tots els nivells.

Fa unes dècades, des de les grans ciutats es referien a la gent que vivíem a “comarques” com a desinformades, de sorpresa fàcil. Això es devia a què les novetats es produïen primer en els seus aparadors, els seus salons de conferència, els seus teatres, els ampul·losos carrers...

Ara, però, les coses han canviat, i molt. Tant que m’atreviria a dir que no simplement els hem agafat, sinó que els hem superat àmpliament.

I és que, avui en dia, Internet i els nous medis provoquen que la propagació d’una notícia o quelcom innovador es produeixi instantàniament i d’una forma més o menys homogènia a tot el món.

Ara bé, nosaltres des de “comarques” coneixem el que passa a Barcelona (què estan fent en Mas i el seu govern, quins són els actes de La Mercè, quina obra està en entredit... en bona part a causa d’uns medis de comunicació anòmalament centralitzats), però els de Barcelona continuen desconeixent moltes de les coses que passen més enllà de Besós i Llobregat, ja que no tenen ningú que els ho expliqui.

Aquesta és la gran virtut de la premsa comarcal i, per extensió, d’allò de mida continguda.

Algú que algun cop hagi disposat de peces grans per muntar el seu particular trencaclosques de l’existència, difícilment acceptarà quan se li acabin de continuar amb peces més petites. Esperarà que tornin les parts grosses, al·legant que recuperarà el temps posposat gràcies a la feina que s’estalviarà.

En canvi, algú que s’acostumi a les peces petites anirà recopilant-les constantment, gra a gra, sense demora. Les seves mans i la seva ment acceptaran sense prejudicis bastir a partir de pràcticament qualsevol tipus de matèria primera. 

Per tant, és possible que aquesta segona mena de persones, aquelles que no s’hauran deixat cohibir pel treball extra d’allò que no està en estoc i s’ha de buscar incessantment, aconsegueixin al final un resultat més complet i acabat, amb més varietat cromàtica i tots els grisos intermedis, ja que no hauran hagut de deixar descoberta ni la més mínima de les escletxes.