Namie

Des de fa unes setmanes, Google ofereix a través del seu servei “Street View” la possibilitat de realitzar un recorregut virtual pel perímetre de vint quilometres al voltant de la central nuclear de Fukushima en el qual està prohibit accedir per l’amenaça de la radiació.

Es veu que l’alcalde de Namie, una d’aquestes poblacions que des del 2011 resta evacuada, ho demanà personalment. L’objectiu és que la dramàtica situació que pateixen no caigui a l’oblit, i que els habitants que van haver de marxar tinguin el mínim consol (evidentment insuficient) de veure els carrers als quals no saben si mai més podran tornar.

Les imatges que es poden apreciar són realment crues: carrers dignes del Mecanoscrit del Segon Origen de Pedrolo, vials devastats pel pas del terratrèmol, superfícies buides de tot per l’empenta del tsunami, barques arrastrades fora de l’aigua compartint espai sobre cotxes aixafats...

I el pitjor de tot és que el res ha estat aquí tan eficient que, per no haver-hi, no existeixen tan sols llàgrimes que plorin la desgràcia. La buidor és tan agressiva que el mot erm pren un nou significat, inesperadament encara més agrest i limitant. Sembla que aquí mai més hi pugui arrelar res: ni plantes, ni persones, ni sentiments. Zero. No hi ha oportunitats que puguin fer de canal per a la redempció. Esdevé la representació d’una mort absoluta. I això que semblava totalment impossible reforçar certs mots amb adjectius superlatius.

Aquesta fotografia de solitud extrema m’ha transportat lluny; tan lluny que era ben a prop, però amb una suposició pel mig.

He imaginat què passaria si els carrers de tot el planeta estiguessin d’aquella manera en circumstàncies normals. I la pregunta resultava innòcua, perquè efectivament sembla una possibilitat remotament llunyana.

Però després he fantasiejat sobre què hauria de passar perquè això passés. Llavors, ara sí, la interrogació m’ha fet vertadera paüra.

I és que el ritme de vida que estem portant ens condueix a aquest retrat.

Naturalment, seria portar molt a l’extrem la circumstància perquè ens trobéssim amb carrers deserts. Però l’exercici ens pot fer el fet i tenir la utilitat com a metàfora per entendre allò que estem engendrant.

Avui les persones ens estem aïllant voluntàriament. Les xarxes socials ens retenen a l’habitació o amb la mirada fixa a la pantalla del mòbil, matant d’inanició molts contactes personals; els 140 caràcters substitueixen una bona conversa; i plasmem a través de WhatsApp la realitat que ens agrada haver viscut, obviant allò no desitjat, de forma que bastim un pur relat de vida-ficció, de vida a mitges.

A més, les tecnologies actuals també segueixen la ruta d’aquesta mateixa direcció alienadora. Amb els avenços (o simplement canvis, potser) que s’estan aconseguint, representats, per exemple, per l’auge del teletreball o les cada cop més nombroses compres per Internet, potser d’aquí uns anys sortir de casa (com a mínim els que encara la tinguin) serà quelcom optatiu.

Potser per això val la pena perdre uns quants minuts més davant de la pantalla de l’ordinador. Teclegin “Namie” al Google Maps o al Google Earth i deixin-se seduir per la macabra melodia de la solitud extrema.

Tot sigui per refermar l’anhel que mai cap desgràcia ens condueixi a una situació semblant; però, sobretot, per assegurar l’aposta que molt menys l’afavorirem nosaltres, ara que encara estem a temps d’evitar-la.