Copiar i enganxar

A la Xina hi viu un senyor de trenta-dos anys que un mal dia es quedà vidu i, ara que s’ha tornat a casar, li ha demanat a la nova esposa que es canviï la cara per assemblar-se a l’anterior.

Sí, així de cru.

Aquest jove va perdre la seva estimada fa tres anys en un accident de cotxe, mentre viatjaven junts. I es veu que observant el decaïment d’en Gang Zhao, que és com es diu el personatge, des de llavors, els seus pares el pressionaven perquè refés la seva vida.

Davant d’això, en Zhao buscà, literalment, “una noia que s’assemblés a l’anterior, per compensar els meus errors”.

Però és evident que no n’hi havia prou amb la similitud, sinó que havia d’ésser ni més ni menys que un calc total de la desapareguda. Per això li ha demanat que es sotmeti a una intervenció de cirurgia plàstica.

Això no obstant, el que crida encara més l’atenció és que la dona (encara que a contracor, pel que denoten les seves declaracions) ha acceptat.

Davant d’una situació com aquesta, com haurien d’actuar els metges encarregats d’acomplir el somni del marit?

Es veu que el director de la Unitat de Cirurgia Plàstica de l’hospital de Xongqing els ha recomanat que primer passin per la consulta d’un bon psicòleg, ja que “la cirurgia plàstica no és la millor manera per a mantenir una relació, i no podrà fer que dues persones siguin exactament iguals”.

No n’hi havia pas per menys.

El que no es pot negar és que l’assumpte dóna per a molt.

Primerament, es podria parlar de l’egoisme extrem d’aquest Zhao, capaç de passar per sobre de la persona que s’ha ofert a dispensar-li amor incondicional per sentir-se bé amb ell mateix i rescabalar els errors passats que, sospitosament, sembla que se li apareixen com fantasmes.

En segon lloc, seria oportú comentar l’actual necessitat d’arrecerar-nos a la forma d’uns models determinats per bastir una personalitat pròpia. Com si no confiéssim en el bon judici propi per alçar una individualitat íntegra i inequívoca, requerim copiar. Cantants de moda, personatges televisius de demèrit fàcil i do escàs, emprenedors que emprenen sobre la rampa d’una idea aliena...

Si bé és cert que no arribem a l’extrem malaltís dels protagonistes d’aquest article d’operar-nos per fer més creïble el “copy-paste”, a segons qui poc li’n falta.

També es podria parlar de les segones oportunitats, inexistents en massa ocasions.

Encara que el personatge de la història cregui que la mort té solució i amb un pedaç podrà tapar les injustícies que va cometre amb l’anterior esposa en vida (que veient la seva actual conducta devien ser moltes), certs errors malauradament tenen vedada la cura de la ferida i el dany esdevé irreparable, crònic.

Però la discussió més rotunda que es pot extreure de l’episodi orbita arran del paper de la nova esposa i d’algunes societats.

Què provoca que ella accepti ser aquest segon plat i limitar-se a representar per a la persona que estima el rol d’una absència?

És un amor malentès que obvia la doble direcció i creu que donant en excés per compensar el de l’altre repararà el dèficit? O bé és l’obra d’un estigma social encara vigent en massa llocs el que provoca l’enclaustrament de les dones a una submissió inacceptable i a creure’s supeditades a la fatxenderia de la testosterona que alguns homes covards escampen per marcar falsos territoris?

Sigui quina sigui la resposta, és evident que encara tenim moltes nocions sobre les quals reflexionar. I, ara sí, modificar fesomies.