La casa dins de l'esfera de vidre

Els ulls li rondaven sense descans per aquella habitació tan atapeïda de coses estranyes. Amunt, avall,

esquerre, dreta... i tornar a començar!

La seva mirada semblava talment un ocell en plena descoberta: sobrevolava l’estança d’un racó a l’altre, i de tant en tant es parava fugisserament sobre el fil d’un d’aquells objectes que li havia cridat l’atenció.

I tot aquest procés el feia amb dificultat. Era petita, i un dels problemes de la joventut extrema que representa tenir només cinc anys és que t’has d’enfrontar rutinàriament amb alçades pensades per la gent gran. Però res que no es pugui arreglar amb posar-se de puntetes o demanar-ho educadament...

Qualsevol esforç valia la pena per tal de tenir el privilegi de poder tafanejar aquella habitació, el despatx del pare, normalment tancada i segellada per l’advertiment de no tocar-hi mai res. Especialment aquell plec de papers damunt la taula; com una tardor contínua que deixava a terra com a testimoni el munt de les fulles caduques que desertaven de la seva vida actual.

Avui que l’havien deixat seure allà mentre el pare es posava les ulleres (tot fent una ganyota) i es capbussava a la pantalla de l’ordinador, no podia deixar d’aprofitar l’oportunitat.

Llavors, mentre continuava atrafegada amb aquella curiositat que l’arrastrava sense descans, es topà amb un estri estrany en una lleixa de la biblioteca que es dignificà com a mereixedor exclusiu de la seva atenció. Era una bola de vidre que contenia una caseta molt i molt petita, marró i amb una teulada vermella, i un cartellet amb un nom indesxifrable.

Què hi devia fer aquella casa allà dintre entaforada? Tenia ganes de tocar-ho, però era una bona nena i més s’estimava no fer-ho (a més, el pare segur que l’hauria vist... sempre ho feia!).

Afortunadament, en contemplar el seu embadaliment, el pare es retirà amb parsimònia les ulleres (nova ganyota... mai li havien agradat), i amb un mig somriure estampat als llavis agafà aquell objecte i el va posar sobre la taula, a un pam d’on era ella.

-Compte, que es trenca!

Però ella no tenia pas cap intenció de tocar-ho. Estava com paralitzada, meitat astorament i meitat neguit.

El següent pas, immediat i anhelat, fou que el pare ho agafà de nou i va donar la volta a l’esfera de vidre.

En aquell moment (màgia!) diminuts flocs de neu van començar a caure sobre la petita teuladeta.

Per un instant, l’agitació era tanta que la casa sencera va desaparèixer, digerida per aquell remolí blanc. Però al cap d’uns segons aquella neu es va anar alentint i va començar a descendir de nou cap a la part baixa de la bola, allà on no es veia.

I va tornar a quedar només el paisatge d’una casa marró amb una teulada vermella. Com si allò hagués estat només un somni.

La va captivar totalment.

Mentre el pare tornava a la rutina de papers i pantalla, com si fos immune a la màgia d’allò que acabava de passar, ella no s’ho podia treure del cap. La seva ment repetia una vegada darrera l’altra aquell moviment, i la neu aixecant-se i bescanviant la visió d’un habitatge normal (diminut, però normal) per la d’una il·lusió inesperada.

La nostra protagonista es va posar a cavil·lar. I va concloure que en aquella casa devien estar en temps de Nadal.

I és que aquesta època a la que estem arribant és la que prova d’aïllar-nos de la sovint crua realitat (com si d’una esfera cristal·lina es tractés) per decorar el nostre món amb una màgia desacostumada, una neu pujant des del sòl per maquillar allò insuls amb els tons de la grandesa.

No va poder per més que saltar a la falda del pare, treure-li les ulleres (déu n’hi do, que lletges que eren...!) i abraçar-lo.

-Encara que gairebé falti un mes, Bon Nadal! (que per la rutina ja hi serem sempre a temps...)