Poca cosa

Alarma! El so penetrant de l’excepcionalitat ressona a l’interior de les nostres oïdes.

Alarma! Alarma! Gent excitada i nerviosa corre pels carrers, reüllant a banda i banda per cercar indicis del perill.

Alarma! Alarma! Alarma! Ja res tornarà a ser el mateix.

Quan té lloc un fet extraordinari que capgira el nostre món o la manera que tenim de percebre’l, inevitablement es produeix un daltabaix a les nostres vides; un terratrèmol que posa a prova els fonaments més rígids del nostre ésser (tant l’individual com a nivell de col·lectivitat).

Això és el que ha passat en la darrera onada d’atemptats de París.

No han estat simplement (en aquell sentit que simplement és el negre més absolut que, això no obstant, veiem com a gris per la comparació amb la por del que pot venir) les morts que hi ha hagut a la capital francesa. Aquestes, evidentment, resten molt presents; com les guardianes que testimonien la empremta que un plor pot deixar.

Però res s’acaba aquí. Després ve l’estat de neguit, palplantat a l’ara-i-aquí i amb una mirada amenaçadora clavant-se sobre tota la gent de bé.

Coneixem la nostra vulnerabilitat. S’han encarregat de fer-nos-la patent tots aquests desgraciats que aprofiten qualsevol excusa per alliberar el seu odi i la set de sang.

El missatge és que som tan poca cosa que quatre energúmens aconsegueixen sacsejar la rutina i postrar-nos en la inseguretat més absoluta. Hem hagut de canviar hàbits, interessos i reconsiderar-ho gairebé tot per mirar que la nostra existència no coincideixi en una mala hora amb els actes d’aquests ombrívols personatges.

Que trist! Trist que qui ens hàgim de moure siguem els milions de persones de bona fe que només cerquem tranquil·litat... i trist que la història no ens hagi ensenyat encara a fer desaparèixer aquests comportaments i aquestes malvolences del mapa dels successos que cíclicament es van repetint.

Des d’aquella maleïda nit de divendres a la vora del Sena, hem hagut d’obrir els ulls a una realitat diferent, que segurament ja existia però que ens passava desapercebuda.

La part negativa de tot plegat (si és que hi ha res mínimament positiu) és que a partir d’aquell moment hem hagut de gastar uns recursos que haurien d’ésser innecessaris: els governs han de gastar més en seguretat i en previsió; i a les persones a nivell individual ens crema un temor que foragita actes i projectes. La injustícia en la seva màxima esplendor.

A l’altra banda, la part positiva del tema (si és que hi ha res mínimament positiu) és que se’ns han fet visibles coses que el fet que no veiéssim no significava que no existissin.

És totalment lloable el Je suis Paris. Però la nostra empatia i els recursos per acabar amb la maldat han de repartir-se per tots aquells punts del planeta (encara que no pertanyin a allò que els interessos econòmics han batejat com a primer món) que pateixen atacs, terror i temor. Com París, efectivament, però també Bamako, Damasc, Bagdad o Bangui.

I l’altra cosa positiva és que, com deia abans, som tan poca cosa que quatre energúmens aconsegueixen sacsejar la nostra rutina.

Mentre tinguem aquest poder que la maldat ens afebleixi, hi haurà esperança. I és que això denota que la malícia no és el nostre estat natural.